El Cinco: molt ball, sexe, nit i menjar

Aquest local, abans de ser El Cinco, ha viscut molta nit, molt fum, molta ginebra, molt sexe, molt ball, molta arrambada, molta suor, molt ritme, molta disbauxa, molta felicitat, i molt penediment entre els noctàmbuls en els matins de ressaca. Els rajos de la bola de discoteca han picotejat milers de cossos.

El 1972 va ser Don Chufo i el 2006 es va reencarnar per última vegada com a sala musical: BeCool. Fa deu mesos, el cuiner Josep Armenteros i els caps de BeCool van començar a donar forma a El Cinco, que al soterrani amaga un club, El 5 (ai, l’estranya lògica dels dissenyadors gràfics), hereu tranquil de les discoteques que el van precedir i que deixa amb la boca oberta. D’aire britànic, s’omplirà de moderns amb estilosos bigotis i botins de puntes encerades.

Vaig conèixer el Josep els anys 90, quan treballava a Gaig d’Horta, on va ser pastisser al principi i mà dreta de Carles GaigCarles Gaig després. Capacitat i emprenedor, va fundar una empresa d’assessoria i els cursos on line Creative Signatures. Debuta com a xef en solitari a El Cinco –es refereix a la direcció–, en una ciutat que té un Uno i un Le Cinq, i que va tenir un Cuatro i un 3. No record cap Sis. 

Els migdies, només menú; i els serveis de nit i del cap de setmana, carta: les dues fórmules demostren que Josep és un xef solvent, expert i que no necessita demostrar la seva vàlua amb plats histèrics com alguns cuiners principiants i apressats per la fama exprés.

A la planta a peu de plaça, grans finestrals per atrapar la llum d’hivern i unes tauletes massa juntes: poca intimitat. Bec el negre Sindicat La Figuera 2016, una garnatxa sense ensurts. Aigua osmotitzada: el que fa poc era excepcional ara és (aigua) corrent. Pans de Bonblat i Triticum.

«Cuina d’arrels amb referències a la gastronomia de fora», defineix Josep. «Un vincle amb la tradició», remarca. Ofereix «cinc plats amb verdures» perquè té fe en el verd i «perquè ho demana el públic». La revolució en marxa és la vegetal, que no vegetariana.

Començo amb una amanida completíssima, un treball al voltant del vermell (tres classes de tomàquets –diria que el kumato no està en el seu punt–, maduixa, remolatxes, gerd, raves petits...) amb espuma d’alfàbrega i llavors fregides de xia. Pregunto i hi ha posat «14 fruites i verdures». Segueixo: el punt del verat és excel·lent i els envinagrats i l’albergínia fumada l’acompanyen sense agredir-lo.

Mar i muntanya de primera, guisat de luxe: vieires amb peu de porc a rectangles (en necessita més), fons gelatinós i uns fils de bitxo que li donen un toc canalla. Les postres són apoteòsiques: 'torrija' de 'panettone' amb gelat de vainilla. Com diuen a les webs cuquis: «¡Reserveu espai per a les postres! ¡Són delicioses, amics/gues!».

Cinc raons per menjar a El Cinco.

1. Descobrir com a cuiner un insigne reboster.

2. Apreciar en els plats la sensibilitat i serietat d’algú que coneix l’ofici.

3. Sorprendre’s pels 800 metres quadrats de muntatge.

4. Recrear-se en la nostàlgia discotequera de Don Chufo o Nitsa.

Notícies relacionades

Sants es crema: caminar sobre brases

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

5. Fer el gamberro al club El 5.

I la 6: molta nit, sexe, felicitat, ritme. Cap penediment.