L'Artesana: alguna cosa bona s'incuba al Poblenou

Intenció ja des del nom: L’Artesana del Poblenou, en record de la cooperativa fundada el 1876 i desapareguda el 1994. Aquest restaurant la reivindica amb el logo, la col·laboració (tres socis: Pau Pons, Héctor Barbero i Romina Reyes) i els preus populars, amb un menú de 12,50 i una mitjana de carta de 20 euros (sense beguda). Les butxaques dels ciutadans ja són tan estretes que molts diran que assequible és una hamburguesa a un euro i jo respondré que la naturalesa del que emplaten aquí equipara aquella birriosa carn de fast food al carbó.

Amb aire de bar d’esmorzars, res ­predisposa a pensar en la petita gra­nde­sa de l’interior d’aquest espai doble –amb la cuina enmig rere una gran ­finestra–, però m’hi atreveixo perquè em refio de les facultats del Pau (ex-Gresca) i de l’Héctor (ex-Monvínic), i això em porta a deixar el prejudici lligat, com un gosset salsitxa, a la porta.

Romina entra a matar amb una carta de vins naturals que hauria de fer pensar els sommeliers ampul·losos. Només  la pàgina de recomanats reuneix 10 ampolles. A la taula del davant hi mengen dos obrers amb granota, en harmonia amb l’esperit de L’Artesana del segle XIX, i, a un costat, un home encorbatat, i em pregunto qui beurà el suggerit Le Temps Retrouvé, un syrah de Llenguadoc-Roussillon.

Un dinar brutal en què barrejo plats del menú i de la carta. Obreboques de milfulls amb herbes per passar l’estona. Croqueta correcta, una mica tova, de rostit amb caldo de pernil.

Paciència: el millor arriba amb els següents passos. El verat en escabetx –en una amanida amb patata, ceba i ­crema fresca (¡estil Gresca!)– és excel·lent, i estaria millor amb més peix.

El rösti de patata, bacallà i rovell és un gran plat: amb aspecte d’ou ferrat, lapart groga està a dalt, i la blanca, amagada. Al trencar-ho es barreja tot. ¿Com ha arribat la inspiració? «A partir d’un plat de Pierre Koffmann», expliquen. ­Koffmann, cuiner francès establert a la Gran Bretanya, va deixar per a la història uns peus de porc ben passejats pels cuiners de diverses generacions.

Bec amb molt de gust el sumoll ParaRoques, de L’Apical, i la garnatxa blanca de Grenache d’altitude, de Maison Albera: em quedo amb el primer.

 

El plaer continua: papada amb navalla i salsa teriyaki, encara que la dolçor del preparat japonès perjudica el conjunt. Millor un suc de carn.

Tira-tira. Més-més. Terrina de be, envinagrats i tabule: un luxe del menú del migdia. Dono el cop final al meu estómac amb els callos, picants, i bons-bons, de palmarès. «Fluixegem a les postres», admeten. Ho resolen amb la torrada, coberta amb xocolata, oli i sal.

Notícies relacionades

AQ: cuinar amb cap i sense envans

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Quan vaig escriure el 2011 sobre La Forquilla, a pocs metres de L’Artesana, vaig titular: Nova cuina de barri. Aquest restaurant reforça aquesta idea, i més des de la descentralització de l’Eixample i l’embranzida de barris com el Poble-sec, Sant Antoni i Sants. Els coneixedors auguren molt de futur al Poblenou, amb els germans Torres a dalt, on algun aristoxef ha posat un ull, i hi clavarà la forquilla.

Sense bola de sucre bufat és difícil endevinar el futur: l’anhel és que en el de L’Artesana hi hagi brillantor.