Plata Bistró: que no s'avorreixi ningú

El lema de Plata Bistró podria ser: «Que no s’avorreixi ningú». El primer que evita l’avorriment és el cuiner Víctor García, amo d’aquest restaurant de Sant Antoni en què s’han fixat els àrbitres gastro de la ciutat. Hi entro amb esperança i arrufo el nas per l’olor de fregit. ¿Problemes d’extracció? Segur que ho solucio­naran immediatament. No és un antre oliós, sinó un agradable restaurant amb plats amb calat.

El joc dels germans García, amb Mario a la sala, és la carta mòbil, que projecten a la paret, un recurs eficaç i original a què van arribar per casualitat. Pengen un quadro de Bigas Luna; un altre de l’artista Alejandro Monge (atenció: al costat de la cuina; préstec del pare, director de museu i comissari d’exposicions). Un calamar gegant grafitejat flota en una paret.

Menjo bé i torno a tenir un desen­gany amb el preu: se suposa que és un lloc on desemborsar 25-30 euros, segons els càlculs dels amos, i en dono 42 sense comptar les begudes (12,50 el menú de migdia). Pagar 9 euros per un rectangle de bonítol en escabetx és un excés. Sucós –ficat en un escabetx lleuger on sucar el pa de Yellow Bakery–, només dona per a un parell de castes mossegades.

La mateixa idea de la carta il·luminada sobre la cuina la podrien aplicar a la de vins, amb poques referèn­cies. Un parell de copes de Figuero 4 en record del Figuero Viñas Viejas que vaig beure al Lluritu.

El plat que més disfruto és la truita oberta amb ostres (invitació de la casa), que s’inspira en un viatge a Tailàndia. Bavosa, cuinada a la unilateral (ep, ¡sense ànim polític!), amb carnosos mol·luscos i salicòrnia.

«Tot molt iodat», diu el xef. Quan la tasto encara no és a la carta i quan es publiqui aquesta crònica potser ha deixat de ser-hi. Víctor compra per a un nombre determinat de racions («30 o 40») i quan s’acaben, adeu. ¿Seran capaços d’aquesta radicalitat o cediran a la comoditat dels èxits?

Al seu punt, el bacallà amb olivada i tomàquet, en què anuncien un picant que no noto. El colomí amb trompetes de la mort és per sortir en processó. I lloances per a les postres, versió de temporada d’un clàssic: pastís Tatin de codony amb chantilly.

Nascut a Fraga, hereu del bar Plata de Terol i dels callos de l’àvia Lola, Víctor ha viscut l’escola de grans restaurants de Madrid, el País Basc i Suïssa. Al juliol va disparar aquesta bala amb metall preciós. A Barcelona, La Plata és un llegendari restaurant en una cantonada a prop de la basílica de la Mercè on el peixet és religió. Que ningú es confongui.

Notícies relacionades

L'Artesana: alguna cosa bona s'incuba al Poblenou

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Al cuiner el tempta el que és «clàssic», «el que és tradicional», la ruleta russa del mercat, on no sempre tens el que necessites, sinó el que dona el temps, i aquest clima boig en què vivim.

Una altra vegada, com va passar abans de la crisi del 2008, guspireja una generació de cuiners amb restaurants  sense ostentacions decoratives (en una ciutat en què inversors gasten milions en establiments bells i vacus). La setmana passada vaig escriure sobre L’Artesana. També he tingut línies per a Teòric. Bons fums a l’horitzó.