Un'Altra Storia: la pasta, la 'mamma' i el 'figlio'

 Cada dia a les nou del matí, Maria Brusca i el seu fill, Peppe Palo, comencen a preparar a Un’Altra Storia quatre quilos i mig de pasta. Sense caure en temptacions industrials, exerciten la gimnàstica de dits. L’última tecnologia de la cuina segueixen sent els dits, o la seva extensió afilada en forma de ganivet.

Tasto les virgueries casolanes, els rigatoni amb carbassó, menta i botifarra de Cal Rovira, a la qual una xarcutera afegeix llavors de fonoll per indicació de Peppe. I segueixo amb els espaguetis amb sardines, panses i fonoll salvatge. Els rigatoni són sensacionals i els espaguetis necessiten, per al meu gust, més 'finocchietto' identitari –l’anisat– que arriba de Sicília, on està l’origen de la història que comparteixen Peppe, de 39 anys, i Maria, de 64.

Un’Altra Storia no és un restaurant italià, sinó sicilià, i això és important per referir-se tant al que tenen al rebost com al que no. I aquí el que hi abunda és el fonoll, la menta, l’albergínia.

Al poble de San Giuseppe Jato, a 30 quilòmetres de Palerm, la família Palo Brusca defensava el restaurant Z’alia, el mateix nom que Peppe va agafar prestat per al seu establiment quan es va instal·lar al barri de Gràcia. El Z’alia de Peppe va ser abans l’Ot, el primer bistronòmic de la ciutat. Barcelona és una successió de traspassos i on han obert Un’Altra Storia hi havia hagut La Florentina de Margarita i Paco. 

Al menjar la boníssima ventresca de tonyina amb escabetx de tomàquet i pinyons, me’n ve a la memòria una altra de memorable que vaig compartir amb Anthony Bourdain, cuiner i escriptor amb pinta de mafiós de 'Los Soprano'. La ventresca va ser memorable, però no la conversa amb Bourdain. 

Som al 2018, sense temps per a la nostàlgia, i és entendridora i estimulant la compenetració entre Peppe i Maria, complicitat maternofilial que es repeteix en el cas de Sergi de Meià i Adelaida Castells.

Peppe: «Per a tots dos és una altra història». Un gir vital, o virolla: Maria ha deixat Sicília pel seu fill. «Ens entenem bé. És la mateixa mentalitat. Hi ha moments de fricció com en qualsevol altra feina. Una mestra així no l’he tingut mai».

La 'caponata', segons la recepta de la besàvia, és de primera (en la seva versió no hi ha tàperes, però sí olives). Les escopinyes amb oli, llimona (¡i menta!), al punt. Bé-bé la 'parmigiana' amb 'pecorino' i alfàbrega: arrebossen l’albergínia.

Interessants, i contundents, les mandonguilles de sardina amb tomàquet (¡i menta!). Dues postres rústiques (en aquest punt han d’afinar i buscar la fruita i la lleugeresa): 'cannolo' amb 'ricotta' d’ovella i lionesa amb alfàbrega i pistatxo. Excepte el segon dolç, els altres plats formen part del menú degustació de 30 euros: inapetents, absteniu-vos-en.

Dos negres que bec amb ganes (Joan D’Anguera 2016 i el sicilià Kerasos 2013) d’una carta de vins curtíssima: almenys les copes són bones.

Notícies relacionades

5 restaurants italians per dir 'mamma mia!'

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Carta escrita en part a mà i amb forma de llibre, fotos familiars a les parets, el blanc com a color dominant, vaixella cuidada, la cuina oberta on es pot ficar el nas: una casa de menjars pensada i presentada amb gust.

Amb els espaguetis he viatjat a Palerm i als 'bucatini con le sarde' que em vaig cruspir una nit a l’Antica Focacceria San Francesco. Però, com he escrit abans, no queda temps per a la nostàlgia.