La Morera: menú de 10 € i també llamàntol

Aquests arbres frondosos que a l’estiu fullegen amb la brisa marina i fan ombra a 130 persones per servei són, és clar, moreres. «Quan mor alguna, en plantem una altra. Ja ho haurem fet amb unes vuit», explica el Juan, de 45 anys, el més gran dels Quintana’s. A més de restauradors, repobladors, perquè les seves arrels són, d’alguna manera, les d’aquestes moreres.

El 1989, els pares, el Juan Antonio, que havia treballat en un frankfurt, i la María Antonia, que de joveneta va servir a Màlaga, portaven a la cantonada un petit establiment anomenat La Palmera, i nou anys després, van obrir La Morera, en un curiós trànsit arborescent.

L’èxit actual és aclaparador, però al principi les moreres van estar a punt de perdre els seus habitants: «El pitjor lloc del món», promulga Juan amb certa ironia. «Cal venir-hi expressament, no hi ha aparcament. A cap de tres anys li vaig dir al meu pare que calia tancar». Res de tancar, sinó seguir obrint, i obrint: ho fa cada matí el Juan Antonio a les set.

«El boca-orella», conclou el fill. Aquesta cadena de clients, de boques que mosseguen orelles.

La María Antonia és la cuinera i surt a saludar després del dinar. La desil·lusiona que no hagi tastat el gaspatxo ni la porra d’Antequera: he preferit l’energia de la tripa de vedella (i aquest eco de canyella, i oli de més), de les mandonguilles (puntal de la casa), de la truita de patates feta al moment (sucosa sense vessar), de l’amanida (amb tonyina i un ou dur sencer) i de la caldera.

Oh, la caldera, amb ventres i aquestes parts del porcí que els llepafils eviten, que l’Antonia bull, guisa i salseja. Dir ‘menuts’ a aquesta glòria és un greuge.

Al costat de la cap treballa Rhimou Aghrib, coneguda a la casa com a Gemma, que va entrar a La Palmera amb 14 anys. «El seu pare ens portava sardines i seitons», recorda el més gran dels Quintana’s. 

Tot just asseure’m, abans d’obrir boca i amb l’orella atenta, ja tenia un platet amb pa amb tomàquet, pernil i formatge. Aquesta hospitalitat que ha desaparegut en altres establiments, en els quals el client rep tracte de nosa.

«Ens agrada molt menjar i beure. Em vaig treure el títol de sommelier», explica el Juan, que aconsella el comensal o el convida a mirar a les neveres, amb el preu marcat a cada ampolla.

Això és un bar a la sortida i entrada de Mataró amb un celler de campionat. Escullo l’Ekam 2018, de Castell d’Encús, d’altura; tasto el cava de la casa (tenen també un vi negre, obra de Celler Bellaserra) i una copa de Dolç Mataró 2018 per donar vernís al fantàstic bescuit gelat de la pastisseria Schr. En una taula pròxima, un viticultor d’Alella en companyia d’amics i destapaments.

«Hi ha gent que es gasta els 10 euros del menú i uns altres, 200. M’agrada aquesta barreja», segueix el sommelier i cambrer i tallador de pernil.

Ostres, espardenyes, gambes XL, un complement a les cassoles de l’Antonia.

A 45 euros, el llamàntol, uns 700 grams, pescat al sud del Mediterrani, segons expliquen. El fregeix l’Antonia i apareix en companyia de patates i ous, cada un al seu costat de la safata.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Si s’amunteguen, indigne batibull: ni es disfruta dels rovells ni del crustaci. Deixo la safata més pelada que el cap de Koyak.

Sota les moreres, allà on acaba o comença Mataró, l’inesperat: els Quintana’s.