Menú del dia: La Cuina del Papi i el relleu generacional

He de reconèixer que, per molt fidel que em mostri als llocs que venero, no sempre els visito tant com vull. I em sap greu, perquè seria molt més gratificant disfrutar-los més sovint. Respecte a La Cuina del Papi, una –ja històrica– casa de menjars del Camp de l’Arpa, no la trepitjava des de finals de 2019, en què recordo encadenar dues visites seguides amb moltíssim èxit. Així que, amb ànim de posar fi a aquesta llarga sequera i rememorar tan agradables estades, vaig citar un amic que en altres temps va freqüentar el lloc i ens vam disposar a retrobar-nos-hi, que falta feia.

Es diu La Cuina del Papi, però el seu rètol continua indicant Ca’l Grau, així que un no s’ha de despistar, perquè som al lloc correcte (i adequat). Som al mateix lloc de sempre, un dels centres que fan bategar el barri des de fa gairebé quatre dècades (¡bé!) i que «recentment» ha vist com ha aguantat un fenomen que rares vegades passa i celebro desmesuradament cada vegada que me n’assabento: el relleu generacional. Se sol utilitzar, per a aquest tipus de canvis, un terme que cada vegada que el llegeixo em fa més por que una caixa de bombes: ‘frescor’. Però, per què no, el farem servir degudament (o com a mi m’agradaria).

Frescor és el que s’aprecia, perquè la successora a la cuina, que va estudiar a escola d’hostaleria, podent haver-se deixat seduir pels cants de sirena que sovint implica l’autodenominada alta cuina, va preferir seguir amb el negoci familiar i oferir esmorzars i dinars en la mateixa línia de sempre però amb la mà d’algú d’escola. Sonava bé quan m’ho van explicar al seu dia i, com gairebé sempre, sona millor encara en directe.

La Cuina del Papi té la composició que més m’agrada en un lloc d’aquest tipus i que costa —cada vegada més— trobar: una barra generosa on passar una estona llarga sense problemes, sigui o no d’espera, i un menjador on manejar còmodament cullera, ganivet i forquilla. I compartir taula, que no estovalles (perquè són individuals, com procedeix en aquests casos). I gaudir una vegada planten tan amablement l’ampolla de vi i la gasosa (o allò amb què desitgeu acompanyar l’àpat) a la taula.

Atès que, per fugir de la temptació de demanar arròs i oferir una mica de varietat en aquestes cròniques, la visita va ser en dimecres, m’enfrontava a un temor històric de qui us escriu, que no és cap altre que un mal percentatge d’encert escollint primers plats. I, a l’estar en companyia, em passa que el temor es multiplica, perquè sempre penso que el meu acompanyant ha escollit millor que jo. En fi, què hi farem. Però una de les coses que celebro d’aquest lloc és que ho tingut molt malament per equivocar-me en totes les visites que recordo. Demanem pèsols amb calamar i llenties, respectivament. Una passada en els dos casos (sí, sí, amb permís, vaig posar cullera en plat aliè, no ho puc evitar), perquè el producte és bo, no és escàs i està ben tractat. Un altre cometa Halley.

Després de pujar aquest primer esglaó folgadament, afrontar el segon plat és sempre més suportable. Però tampoc feia falta, perquè aquesta vedella cuinada, que vam escollir els dos comensals, per si sola hagués remuntat qualsevol partit amb més autoritat que un Madrid de Champions (ho sento, és el tema de la setmana). Des d’una salsa que hagués volgut emportar-me a casa en un bidó, passant per una vedella que es desfeia només aplicar-hi la forquilla per sobre, fins a les patates fregides. En aquesta casa les serveixen allargades i amb pell, fregides de manera que nedin ben felices a la salsa sense perill que s’hi desintegrin. La mà a la cuina es nota, és un fet.

Notícies relacionades

11 menús del dia extraordinaris a Barcelona per menys de 15 euros

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

No sé si vaig baixar la guàrdia, perquè m’era tot igual en aquell moment del partit, però l’arròs amb llet de postres, que no són tan asturianes com un tendeix a esperar (quin mal ha fet el porno), estava bé de punt i de sabor. Com quan un arriba a la meta amb molt avantatge, es pot permetre afluixar una mica per delectar-se en la victòria.

Total, que acostar-se a aquest bastió del Camp de l’Arpa i invertir-hi 12 euros de cost d’aquest menú és una activitat recomanadíssima, sobretot si es té en compte que la barra i el menjador no són només bonics, sinó que els que s’encarreguen de tots dos són molt trempats i molt professionals (que no tot en la vida són floretes per a la cuina).