Restaurant Casa Chuchu: la gran cuina al lloc inesperat

Com dic, no passa, o no passa gairebé mai. L’important per al descobriment és trepitjar amb l’arrogància del descobridor (jo-jo-jo), tot i que el just és pensar que ningú és descobert, sinó que existeix per si mateix.

Fa unes setmanes, circulava per la conca minera asturiana, acabat d’aterrar en el verd i amb aquell temps indecís i canviant en què tant penjava del cel un sol majestuós com nuvolades apocalíptiques.

Tenia reserva a Casa Chuchu, segons indicació de Nacho Manzano, el primer dels xefs asturians. I, malgrat el recomanador, no tenia ni idea d’on em dirigia. Vaig pensar en allò tradicional, la favada, el pote i l’arròs de pitu, perquè el destí, a la vall de Turón, era una sidreria.

Vam passar per instal·lacions mineres, per torres silents, indicadores de pous tancats. Aquesta zona va ser durant anys un centre de riquesa –i també de dolor, perquè treballar al subsol és perillós i fosc–, amb més de 20.000 habitants, que van desaparèixer amb la crisi minera fins als 4.000 actuals. ‘Hulla’, ‘carbó’, ‘siderúrgia’, ‘mina’, paraules foses.

Tampoc l’entrada a Casa Chuchu donava pistes d’una cosa singular, ni la decoració de l’establiment, taules amb tovallons de paper, tot i que les etiquetes de les ampolles disseminades eren missatges de compromís gastro.

Es va presentar el Rafael (Rodríguez), el propietari, hereu d’aquell Sabino Jesús conegut com a ‘Chuchu’, que, amb la seva dona Iluminada va obrir local, en un altre lloc, el 1930. El Rafael és un pedrenyal: en surten espurnes, conversa amb cendres en l’aire i en sap de vins. I s’ajusta a les necessitats del comensal. A Astúries em van dir dues vegades que demanava massa menjar, i em va agradar que em frenessin.

Obrim ganyot amb una sidra, Villacubera, que el Rafael va llançar amb coneixement i protegit per un tub que evita que el degoteig sobrant vessi per terra, i després va tallar el tap de suro amb la navalla Pallarès que sempre porta a sobre perquè nosaltres creéssim el nostre borbolleig a la taula, davant la meva negativa de fer el ridícul alçant l’ampolla dempeus i amb un serpentí cap al got.

L’elecció del vi va ser un encert: l’albarín blanc Castro de Limés 2017 de la família Marcos Antón, de Cangas de Narcea.

Quan el Rafael va començar a cantar els plats, el món es va posar del revés. Qui cuina és Natalia Menéndez i té un talent que s’escapa de les restriccions d’una sidreria. El Rafael va recomanar vivament unes pastanagues i sempre que algú posa èmfasi en l’ordinari com a protagonista, recolzo la causa perquè sospito que serà extraordinari: passades pel forn i amb una ‘demi-glace’ d’amontillat. Una cosa molt seriosa passava aquí, i jo saltava de content.

Van continuar les carxofes de Tudela amb beixamel de sàlvia i pistatxo i papada de Joselito, en una combinació de greix i alleujament.

Després, el rap, sucós, amb una americana de carrabiners i allà la Natalia em va tenir als seus peus, amb aquesta salsa clàssica, i alterada, per a un peix emblemàtic a Astúries.

El penúltim pas van ser les cebes farcides de galta amb ‘parmentier’ i els sucs de la cocció. Acabem amb un dels millors milfulls que he menjat, amb una pasta de full que haurien de prohibir perquè crea dependència.

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Arribo al final de la narració amb la felicitat d’un descobriment que abans van fer centenars de persones, i no per haver sigut l’últim sento menys alegria.

La sorpresa per trobar la gran cuina al lloc inesperat, i el reconeixement a aquelles cuineres i cuiners amb fortalesa que s’abstreuen de l’entorn i trenquen amb allò previsible, el convencionalisme i la conformitat.