Bar Yeti: la victòria de la mandonguilla

I jo no vull això (o no vull només això), sinó la mandonguilla en sa humil majestat i en companyia d’altres. Per això m’assec a la terrassa del Bar Yeti, dels germans Herrero.

«Tenir un bar era la meva il·lusió», diu el cuiner Carlos Herrero. Quan va saber que el Yeti de la plaça de la Bonanova estava a punt de tancar, va atiar la família, els seus germans Adolfo i Cristina per a la missió de rescat: «Qui més em va recolzar va ser el meu pare, que va morir al setembre». Hi ha, doncs, sentiment i compromís, i aquesta pena pel que se’n va anar.

Els pares dels Herrero Salvador, Adolfo i Pilar, van adquirir el restaurant Bonanova el 1963 i les rajoles del 1919 mai han deixat de brillar. Un establiment de l’altre està a un minut a peu.

¿Per què mandonguilles? «Per un joc del publicista Toni Segarra, que al veure el nom de Yeti se li va ocórrer allò de l’Albondigable Hombre de les Nieves».

Amenaçat pel sol atònit de primavera, demano aquestes esferes de porc i vedella al 50%, ‘panko’, llet i un ou per quilo de carn, tendres, saboroses i sí, el món està aplatat pels pols i tinc davant meu constel·lacions.

Bones, per descomptat, així que proposo al Carlos que converteix el Yeti en la referència mandonguillera de la ciutat amb la Mandonguilla del Mes, carn, peix, verdures, llegums, ¡dolços!, tot és mandonguillable, i salsejable. És una qüestió de forma.

Han conservat l’interior, encallat en els anys 60-70 i amb un pòster d’un Luis Aguilé que ja només reconeixen els prejubilats: ‘es-una-la-ta-el-trabajar’.

Porta bé el servei Álex Aznar, còmplice del Carlos, amb qui va compartir una vermuteria a Badalona i el mateix origen familiar a Olba, Terol.

Retrec que la copa de vi arribi plena des de l’interior del local, sense que hagi vist l’ampolla, i l’Álex ho soluciona amb rapidesa. Tasto els vins negres La Pinada (bobal) i Le Méprisé (ull de llebre/syrah) i em quedo amb el segon.

Va ser l’Álex qui va convèncer el Carlos que la truita oberta (aquesta idea de Sacha que recorre el món) portés a sobre patata escalfada i ceba confitada, completada amb làmines de llom curat de rossa gallega: molt bona. ‘No-es-una-la-ta-el-trabajar’.

La processó passa pels meus morros: la croqueta de pollastre rostit (cremosa) i les braves amb allioli d’all escalivat i una salsa vermella amb pebrot, bitxo i «un toc de quètxup», diu el cuiner en veu baixa. Em retrobo amb la bomba de botifarró (amb l’arròs a l’exterior) de César Pastor, que va ser cuiner de Colibrí i Bonanova i també família dels Herrero. I tot i que no està assenyalada com a tal a la petita carta, podria formar part del l’mandonguillable.

Anem a buscar el bocata de calamars, entrepà planxat. Pa del Forn Bertran de Badalona, «calamars a l’andalusa» i maionesa de llima i gingebre. El torrat de la xapata dobla el ‘crunch’.

Sense la tradició de Madrid, l’entrepà amb tentacles s’estén: en pocs dies, a més d’aquest, he ficat el de Casa Guinart, a la Rambla, i el de Tremendu, a Sabadell.

Hi ha callos, callos de campionat, amb els quals el Carlos s’ha presentat a una competició mundial (que exagerats que són els callistes): utilitza com a base els de Menuts Rosa, de la Boqueria, als quals els dona espurna de xoriço.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Sorprès per l’edat de l’or del xuixo (lluny de Girona, no era un habitual de les postres de restaurant), aquest arriba bronzejat per la planxa, si bé últimament agrada als cuiners passar-lo per la brasa. És de Can Castelló i tan contundent com desitjable.

Mandonguilles i patates per sucar a la salsa. I el dia és rodó.