Menú del dia: El Racó de Llúria, sincronia i qualitat

Casualitats de la vida, escric aquestes línies justament després d’haver deixat penjat el Jordi, estimat amic amb qui vaig compartir taula (que no estovalles, perquè en aquest lloc són individuals i ben boniques) el dia que vaig anar de visita a aquest lloc. No tenia del restaurant més referència que un apunt al meu telèfon, del qual tampoc recordava el perquè de la seva existència. De les poques vegades que vaig a un lloc amb el que porto posat, exposant el meu acompanyant a un doble o res d’aquests que, si surt bé, premi; i, si surt malament, perds un company d’àpats.

I allà érem, a la Dreta de l’Eixample barceloní, a tocar de l’inici de la voràgine que constitueix el centre de Barcelona. Novament, tot un mèrit mantenir aquest model de negoci en una zona on els canvis de gerència, als moltíssims locals que hi ha per la zona, són el pa de cada dia.

Aquesta vegada no us ompliré el cap amb històries de superació, relleu generacional o de patrimoni mobiliari/immobiliari perquè, bàsicament, no vaig arribar a esbrinar-ho. Essencialment perquè em vaig quedar eclipsat al veure com de gran és el local (que té dos pisos) i que funcionava magníficament.

Un rellotge suís però no robòtic, perquè que bé et tracten en aquesta casa de menjars i amb el ritme que porten. Controlen fil per randa el que falta a cadascuna de les taules i et planten, abans de res, un saler (després us ho explico). Tot va segons el previst i sense collar-te per recollir-te el primer plat perquè ja ha sortit el segon, fet que en restaurants d’aquesta mida passa més del que un (i ells mateixos) voldria.

Després d’un breu període de desintoxicació, lamento comunicar-vos que vaig tornar a caure. A veure, la cita va ser un dijous i, tal com vaig entrar per la porta, vaig veure, tant a diverses taules com de camí, plats d’arròs que em van cridar l’atenció. I hi vaig sucumbir, perquè ho havia de fer. Perquè davant aquest color (que anunciava un bon fumet) i aquest gra cuit com toca (fet gens menyspreable quan surten tantíssimes racions d’una cuina), només es podia adorar-lo. I creguin-me quan els dic que hi ha grans arrossos de dijous en aquesta ciutat, però no és fàcil que siguin com els d’El Racó de Llúria.

De segon, carn magra amb salsa de xampinyons. I guarnició. Vaig pensar, per un moment, que la paraula ‘guarnició’ era una manera de jugar amb els sentiments d’algú que, havent recaigut en el vici de l’arròs, poc li faltava per recaure en el seu vici complementari: les patates fregides. Però eren allà. I ocupaven pràcticament tot el plat (de fet, en vaig apartar unes quantes per a la foto que il·lustra aquestes línies) amb aquesta qualitat de fregit que permet que la salsa les acompanyés però sense passar-se.

La carn magra, assaonada per la sal proporcionada prèviament (per això el saler custodiant-nos, ja que a la casa es preocupen de la tensió dels seus comensals), era tendra fins al punt que el ganivet era allà per ajudar, però no para sacrificar-se per la causa.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Per completar allò de recaure en vicis diversos, de postres, flam. Ja que ens hi posem, ens hi posem bé. I també hi va haver púding (obtingut parcialment després d’un sigil·lós atac al plat del meu acompanyant). Els dos propietaris, tots dos canònics, una bona guinda per a un menú que compta amb cinc o sis primers, sis o set segons i les postres. En plena zona on la inflació ja va fent efecte des de molt abans de la guerra –o el que sigui que causi aquesta infame pèrdua de poder adquisitiu–, un menú de 12,5 € és una benedicció. I els seus assidus ho saben, per això tornen i tornen.

I, per a la pròxima, sortirem de Barcelona, que ja és hora.