Restaurant Imprevisto: la generació d’or de la cuina

Vaig anar-hi al cap de pocs dies del debut i vaig sortir-ne convençut com el president d’un club de futbol amb el fitxatge de l’estiu. Plats atraients i suggestius, carta de vins amb intenció, servei somrient i eficaç.

Educats professionalment amb les estrelles, conserven hàbits de gran espectacle en una etapa en què preval el que és pràctic: no és necessari desplegar tots els coberts a cada plat, sinó només els imprescindibles. Per una cuina menys aparatosa i submisa.

Sense carta, tres menús (21 € el setmanal, 36 i 50), agafo el més complet, titulat Imprevisto. Jo seré previsible ja des d’aquí a l’avisar el lector de les meves preferències: l’‘ajoblanco’, els raviolis, el ‘risotto’ (tot i que culturalment, a mi m’agrada l’arròs sec) i la rajada.

Les postres són un joc amb sentit, ja que hi ha italians-fora-de-Itàlia en escena: la ‘torrijamisú’, de millor gust que aparença, brioix amarat de cafè i amb espuma de mascarpone.

El motor del col·lectiu és Isabella, parella de Luca, que va mantenir la pega de la unió des que, en dies de pandèmia, es van il·lusionar amb tenir negoci propi. Són professionals amb trajectòria i que en la trentena (els menors tenen 29 anys i el més gran, 37) van decidir emancipar-se. L’avantatge de la quadrilla és que cobreixen tots els llocs importants.

L’(última) riquesa gastro de Barcelona la construeix aquesta generació nascuda entorn del 1992: són olímpics sense saber-ho.

Generació d’or, doncs, en baptismal proposta. Esmento Jordi Tarré, Lena María Grané, Ricky Smith, Ludwig Amiable, Víctor Ródenas, Riccardo Radice, Giulia Gabriele, Carlos Salvador, Giacomo Hassan, David Morera, Fran Baixas, Gianmarco Greci,Rafa de Bedoya, Olga Sternari, Nil Dulcet, Gala Masetti, Jordi Saavedra... Procedència diversa i barcelonins en l’actualitat.

Alberto, amb qui vaig coincidir en el primer Sergi de Meià i a Alvart, ensenya els seus poders: em quedo amb Els Preseguers, de L’Enclòs de Peralba, i amb el 3.9, d’Abadal.

Entrada rotunda amb la croqueta rodona d’ànec, ‘demi-glace’ i barret de mores. ‘Hop’, recullo la ‘quenelle’ de tàrtar de vaca amb api adobat i maionesa de ‘raifort’. Gol-gol-gol amb l’‘ajoblanco’, tàrtar de musclos i tomàquet i ametlles torrades. Anem bé.

‘Cappelletti’ casolans farcits amb anxoves i salsa brava: pasta perfecta, interior estrany i salsa contundent amb suc de vedella, oliva i llimona fermentada.

A la terrina de conill (¡com m’agraden les terrines i els conills!) hi falta una mica de cansalada perquè sigui sedosa, bon contrast amb la vinagreta de ‘saba’ (most) i ‘radicchio’.

Triomf verd amb el ‘risotto’ amb clorofil·la de fulles, ‘botarga’ de Sardenya i espàrrecs salvatges. Com he dit, els ‘risottos’ se situen als últims llocs entre les meves preferències arrosseres i aquest trenca amb aquesta posició posterior.

La rajada, sempre rajada, té rotllo. Han posat música disco a la recepta clàssica. Cuinada al vapor i a la mantega, han substituït les tàperes per la tija de bledes. L’acidesa arriba amb l’espuma de bitxo en lloc de la llimona. A sobre, una cosa nova per a mi: els cartílags arrebossats, en un exercici brillant de ‘cucina povera’.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Carn bona però amb menys força i sotragada mental que els altres plats: presa (costella) de vaca fumada al mini ‘kamado’ i fulles amb vinagreta de remolatxa.

¿Per què Imprevisto? «Teníem un altre nom, però tot han sigut imprevistos», diu el sommelier. De vegades el que és imprevisible és altament satisfactori.