Menú del dia: Bar Restaurant Vilarrubias, un degà de Sabadell honrant la seva popularitat

Per fi. Sí, per fi he pogut escriure d’un lloc de fora de Barcelona. No és que no vulgui, però és que la sortida de la pandèmia té aquestes coses, que un es mou menys del que voldria per poder fer un menú. A més, em va tocar anar-hi sol. Tenia tasques per fer a Sabadell, una de les cocapitals del Vallès Occidental amb un substrat industrial que feia més que desitjable quedar-s’hi a l’hora de dinar a la recerca i captura d’algun lloc de menú.

No recordo qui me’l va recomanar o bé si simplement ho vaig llegir. El cas és que, per la raó que fos, em vaig plantar lleugerament al nord de la ciutat i allà estava, davant un cartell de beguda refrescant de cola i un tendal verd. Al Bar Restaurant Vilarrubias. Un dels degans de la ciutat. Quina sort la dels sabadellencs, carai.

Entrant a l’esquerra, una senyora barra d’alumini amb les seves corresponents rajoles de cintura cap avall, taules pròximes i diversos menjadors (fins i tot un amunt, quina passada). Em vaig quedar a les taules pròximes a la barra. Panoràmica formidable de la jugada per poder desconnectar de les tasques prèvies. No m’estranya que estigui en tanta alta estima entre els qui el coneixen, amb aquesta mida no em tallo de dir que el lloc és acollidor. Sí, a-c-o-l-l-i-d-o-r, per entrar-hi a viure. Ideal per a parelles i grups que vulguin compartir una bona estona.

Va, anem al que anem. Aquell dimecres no em va costar gaire escollir el primer plat, la fideuà, però tampoc m’hauria semblat malament recórrer als ous farcits amb tonyina, maionesa i llagostins (que, si els fan, per alguna cosa serà, dic jo). El fideu ben moreno (no cremat/recuit, ¡compte!) i prou rígid, un allioli més que respectable per a un menú ofert a tants comensals; i em fa il·lusió dir-vos que la gamba (una, però de mida respectable) és de les millors que m’he trobat entre aquest tipus de plats mariners. Si ha de ser una, en aquestes condicions ho compro. Amb aquests elements, subscric l’opinió de Pau Arenós, ja que és incomprensible que la fideuà no sigui una icona mundial.

Mentre em delectava contemplant la gerra de ‘mezzo litro’ que allotjava el vi d’acompanyament, va arribar el segon: mandonguilles casolanes a la jardinera. Sense patates fregides, que cal anar donant-vos treva. Unes mandonguilles esponjoses, però a segles llum de ser de suro (bé!), que combinen fenomenalment amb la verdura i la salsa (¡ai, quina salsa!), de les de liquidar la safata del pa tros a tros.

Notícies relacionades

Menú del dia: La Cuina del Papi i el relleu generacional

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

La rematada: les postres. Ni un centímetre baixat aquí, el llistó. M’anava a decantar per un apetitosíssim mel i mató però vaig fer un cop de cap amb les lioneses artesanals. Amb nata. Ni nostàlgia rància ni ximpleries, quin bon pla és veure clàssics ben executats. Profiteroles boges i lioneses sempre al meu equip. I d’aquest nivell doncs encara millor.

En fi, que em sembla més que just que sortir de casa tingui aquests rèdits. Que havia de compartir amb vosaltres aquest formidable dinar en un dels degans de la ciutat. Que un menú de 13,5 € et deixa ben content, podent haver demanat també els peus de porc amb suplement (1,5 €) i, tot i així, entrar dins del pressupost d’aquesta humil secció ‘gourmandise’.