Menú del dia: Bar-Bodega Bartolí, la veritable estació de Sants

Ben trobat tothom. Espero que hàgiu tornat amb més ganes de les que teníeu quan vau marxar de vacances i, si és el cas que ara mateix inicieu el vostre període vacacional, espero que feu una molt petita pausa de la vostra lectura per brindar qui ara mateix us professa una important enveja (insana, per descomptat).

Per aquesta part, es torna amb ganes no tant de treballar com de tornar a anar fent, en el que espero que ja sigui una temporada íntegrament i definitivament postpandèmica, un munt de llocs al llarg i de Catalunya (i més si pot ser) per poder explicar-los en aquest raconet on cada vegada un es troba més a gust.

D’un temps ençà (i especialment després d’aquesta porqueria de pandèmia) passa que procuro, en la mesura possible, anar a dinar amb els meus pares «a fora». A visitar llocs com els que ells, de joves, em van ensenyar quan jo era una criatura i als quals els dec en bona mesura aquesta –beneïda– addicció gastronòmica. I passa que no hi ha manera de sorprendre’ls, en especial al ‘pater familias’, perquè si bé quan li dius que quedem al lloc tal o tal un altre, et diu que ni idea, però ens asseiem i no triga a etzibar amb moltíssim tacte «ah, doncs si aquí ja hi he vingut jo 20 vegades, quan tocava treballar per la zona». Mira, bon senyal, perquè qui ho té al néixer ja no ho deixa.

Això mateix va tornar a passar en un dels llocs sense els quals el barri de Sants no continuaria sent –malgrat tot– el que és: el Bar-Bodega Bartolí, dempeus i alegrant ganyots des de 1939 (que es diu aviat). Tocant a l’estació en qüestió i lloc de culte tant en matèria d’esmorzars, aperitius com de dinars, és un lloc que freqüento menys del que ho recomano a tota persona que desitgi disfrutar per la zona. I és que, trepitjar aquest estimat adoptiu i anar-se’n sense gaudir a la Bartolí no té gaire sentit, la veritat. Espero no equivocar-me gaire, però diria que l’inductor, ja ja molts anys, que venia per aquí, és el meu estimat Abel, que insistia gairebé cada dissabte al matí a anar a demanar una de seitons en vinagre; que els continuen servint i continuen sent ben bons (¡bé!).

Amb aquest sacre lloc em passa que em costa avançar quan m’avisen que ja hi ha taula, perquè em quedo embadalit amb algun dels mil detalls de les parets o amb les rastelleres d’alls i pebrots que et donen la benvinguda abans de seure al menjador. Asseguts, el Vicent o l’Albert et canten l’extensíssima oferta de menú primers i segons que ofereixen en el seu menú del dia, a més d’altres suculents suggeriments que poden fer que et perdis i/o et vulguis quedar allà una setmana seguida per acabar amb tot, perquè encara no m’he menjat una cosa allà que no m’hagi fet goig.

La sacada d’honor per als cigrons amb cansalada viada i xoriço, que van comptar amb un gran aliat, com és l’all. Ben daurat i no ocasional, sinó ben present al plat, com ha de ser, caram. La ‘mamma’ va demanar uns pèsols amb botifarró que, compte, perquè t’obliguen a posar forquilla en plat aliè per tastar-lo i comprovar que són tan bons com els cigrons o més.

La remesa de segons va quedar dominada en el nostre cas pel bonítol en tomàquet (urgeix un monument per a aquest plat estiuenc i mariner, sincerament) i un dels que em tornen més boig del lloc: el tall rodó de vedella. Crec que hi ha dues salses al món per les quals podria cometre alguna bogeria: la del fricandó del Gelida i la que acompanya al tall rodó del Bartolí. Pel que sigui, de fricandó se’n veu, però de tall rodó se’n veu menys encara i no em sembla just.

Qui té l’ocasió, que la prengui, així que no vaig dubtar a fer aterrar trossos de pa que, juntament amb les patates fregides (¡quina traça hi tenen també, carai!), permeten que no et deixis res al plat i el deixis com correspon, com un mirall. La vedella es talla pràcticament sola però no s’enfonsa, que aquesta és la clau i no és fàcil aconseguir-ho.

Com que el nivell en aquesta casa no baixa ni per casualitat, les postres són un altre motiu pel qual tornaria a repetir exclusivament. Ja trigava a parlar-vos d’una altra joia de la nostra gastronomia i predilecte de qui us escriu: la mel i mató. Que fàcil que sembla compondre unes postres amb un tall de formatge i un raig de mel, però cal saber escollir els dos productes, temperar-los i, amb molt carinyo, coronar-los amb nous. Senzillesa exquisida a l’abast de pràcticament tothom.

Notícies relacionades

Menú del dia: Can Massana, fricandó amb patates fregides

Menú del dia: Bodega Josefa, arròs de Quaresma

El menú del Bartolí voreja el límit del permès en aquesta secció (14,45 €) i és una sort que així sigui, perquè tant el menjar (i beguda) com l’excel·lent servei i el preciós lloc fan que valgui la pena. Una espelma posada perquè continuem gaudint de la Bartolí, almenys, fins al seu centenari.

Que tingueu una bona temporada 2022/2023.