Bodega Montferry: art en el mollete de capipota (i bocata del dia a 3,5 €)

Al mollete passat per la sandvitxera cal dedicar-hi temps i coneixement. El comparteixo amb una copa del priorat Fina, contundència contra contundència. Cruix sota els meus dits ansiosos. El pa és continent però també contingut. És el pa, ¡visca l’obvietat!, la part no negociable d’un bocata.

A la primera Montferry vaig tastar aquest capipota amb bitxo, segons la recepta de la mare de la Raquel, que ells han evolucionat. El chimichurri hi aporta una acidesa que alleugereix. Les receptes s’enriqueixen amb cessions inesperades: «Vam anar a Ca l’Amador, a Josa del Cadí, i ens van servir una carn amb chimichurri», recorda el Marc. Buenos Aires - Pirineu - Sants.

Sento el mateix gustet que al començament d’una sessió de massatge, anticipant el plaer. Devoro la primera meitat de l’entrepà amb despreocupació perquè calculo la revenja de la segona, que, oh, desolació, desapareix de seguida.

La vella Montferry va ser fundada el 1965 i la nova ocupa el lloc de La Montañesa, de la mateixa època, i a la qual el Marc i la Raquel van accedir per la jubilació dels propietaris, en una serendipitat que, a més, els ha fet créixer en metres: al·lucinen que a la cuina hi càpiga més d’una persona.

Van traslladar els barrils, que serveixen de taules altes i, al fons, els que encara brollen vi a doll i aquest vermut de Reus que em bec amb glaçons.

Un cop passat el dol per l’obligat tancament perquè una constructora aixequi pisos sobre el cadàver de la bodega –amb més pèrdua de memòria social en un Alzheimer provocat–, estan satisfets perquè els clients s’hi troben còmodes.

Tenen el local ple de gom a gom amb ‘panarres’ a la recerca dels entrepans (cada matí anuncien el bocata del dia, ¡a 3,5 €!, en un ritual consolidat a les xarxes socials) i els divendres ‘patategen’ amb una bogeria d’adeptes a la truita de patates. ¿Mil bocates diferents? «Podria ser». 

Eixamplo l’estómac per donar cabuda a dues mitges xapates que no serien de l’estil de Tamara Falcó: el Kalamardo, allioli i retalls de pop i calamar, i el Marrà, ‘pulled pork’ (cap de llom) a baixa temperatura, formatge feta i ceba adobada. Compte aquí: tenen una cubeta per a la cocció al buit.

Me’n llepo els dits, sí, però al meu podi estan per sota del capipota (4,75 €).

A la carta, una línia resumeix el ‘bodegueig’: cassoletes fetes entrepans. O guisats bocatejats. El pa, és clar, és el plat. O al revés.

Aparco l’excés de gluten i tasto la cassoleta de fricandó, esmicolat, la carn en trossets, així que manejo dues hipòtesis.

A) Pensen que tot és ‘bocatejable’ i, per tant, cal distribuir-ho d’una manera homogènia.

B) No és necessari el ganivet, així que són xinesos o japonesos sense saber-ho. «És cert: mai hem posat ganivet», confirma l’amo. Menys coses per rentar.

Més xup-xup en recipients de fang, que també podrien rebre la benedicció panificada: una ració d’orella i una altra de mandonguilles amb calamar, amb un punt alt de sal, snif, al qual el Marc respon una cosa que ja em va dir el 2015: «M’agrada cuinar pujadet».

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

El dia de la meva gresca coincideix amb la visita del fill del senyor Pere Trepat, que el 2013 va traspassar a l’Esther i el Marc la Montferry, que havia fundat un altre Pere (de cognom Virgili). És un gest emotiu.

La Montferry és aquest lloc on un cambrer 30 anys més jove et diu «maco» i jo estic en una edat en què accepto l’amabilitat i el piropo.