Menú del dia: Bar Ocata, brasa de carta a preu de migdia

No sé si això és posar-se la bena abans de la ferida però cal dir que, a tall d’acte de contrició, he de reconèixer que al Masnou, malgrat haver-lo creuat unes cinquanta mil vegades en direcció Lloret, no he fet gaire més que mirar des de la carretera cap al mar, ignorant flagrantment el que hi ha de carretera cap endins.

I encara més s’accentua el greuge si parlem del barri d’Ocata, on es troba, en una de les seves emblemàtiques costes, el que de manera carinyosa anomenen ‘el chungo’ però el nom veritable del qual respon al senzill, efectiu, clar i indubtable Bar Ocata. Unes característiques nominatives que casen perfectament amb el caràcter del lloc; i una visita que he d’agrair novament al Jordi, veí de la vila i amb qui ja vaig disfrutar compartint taula i estovalles a El Racó de Llúria.

Obviaré, només en aquesta ocasió, el primer plat per dues raons. La primera (i més important) és el canvi d’estació, que m’ha agafat just entre la visita i l’escriptura d’aquestes línies; i la segona és la que crec que és la meva mala fortuna triant primers plats. Així doncs, deixem a part l’esqueixada (amb bon material i un tomàquet de qualitat gens menyspreable per a un menú del dia) i passem als segons, perquè de menús del dia amb aquest nivell en els principals escassegen (almenys en el meu univers).

I dic això perquè ni tots els dies es troben llocs amb brasa de segon ni, encara menys, aquests llocs ofereixen aquesta qualitat de brasa en un menú. Una qualitat assimilable perfectament a qualsevol dels plats oferts a la carta dels molts i molt bons restaurants de brasa que tenim a Catalunya. L’oferta és variada i sense floritures narratives: botifarra clàssica, negra, galta, llom, cansalada viada i pollastre. Molt agraït, perquè els plats no parlen abans sinó que ho fan al terreny de joc, com se sol dir. 

Vaig demanar la botifarra negra perquè el Jordi hi va insistir. I cal fer cas sempre els nadius, que per a això juguen amb la samarreta de local. I perquè malgrat no haver punxat aquesta vegada en plat aliè per comparar, s’entén la insistència: la negra estava tan ben brasejada com aquesta qualitat es mereixia. El gust de clavar-li el ganivet, que gairebé exploti (com les meravelloses botifarres del perol) i que portar-la a la boca sigui un agradable viatge. La guarnició, com no podia ser d’altra manera, patates fregides ideals ben custodiades per un pebrot també fet a la brasa. Vaig deixar el plat ben net, un nou triomf.

Notícies relacionades

Menú del dia: Bar Restaurant Vilarrubias, un degà de Sabadell honrant la seva popularitat

Menú del dia: El Racó de Llúria, sincronia i qualitat

L’arrodoniment d’aquesta jugada de menys a més la capitanegen les postres de mel i mató. Perquè aquest mató és excepcional, sense embuts. Malgrat ser més de formatges curats, tinc especial predilecció per aquest formatge i quan el trobes d’aquesta qualitat, un es reafirma en les seves creences. 

El Bar Ocata és, lògicament, un orgull local a conservar. I, per què no dir-ho, és un orgull addicional haver pogut conèixer-lo. Sumin-s’hi i se sentiran orgullosos també.