Un pastís Sacher... ¡de llebre!

L’agost no era el mes idoni per empassar-se una massa parenta del morter ni tampoc per fer cua sota el sol imperial, així que, posats a renunciar a una de les dues coses, ens vam decidir per evitar la segona. La fila era tan llarga com els bigotis de Francesc Josep I d’Àustria, poblada per pelegrins del dolç en una de les parades tècniques obligatòries, al costat dels palaus i els restaurants especialitzats en llençols d’escalopa. 

En lloc de col·locar-nos darrere altres turistes en dòcil formació per tal d’accedir a l’interior de l’establiment hoteler o de la seva terrassa, ens vam decidir per la confiteria de la mateixa propietat, on també vam haver d’esperar, però d’una manera acceptable.

Conquerit el tros de sacher a un preu exagerat –¡quin negoci!–, tocava tastar-lo i el resultat va ser tan ingrat com acariciar el llom d’un gat nerviós.

Pa de pessic, melmelada d’albercoc i xocolata: no és que esperés res diferent, ja que el pastís és això i no cap altra cosa, com diria el filòsof Rajoy, tot i que sí que vaig pensar que aquest, l’ORIGINAL, seria més virtuós i desitjable que les imitacions. El millor dels millors, i no.

La sacher no està entre els meus pastissos preferits, potser perquè no aprecio la melmelada d’una forma apassionada –¿qui ho fa?– o perquè la considero una construcció beneita i fàcilment replicable per la indústria (¿potser aquell Tigretón de la nostra infància no n’és una variació empaquetada?) i la sacher ‘sacherísima’, la de l’Hotel Sacher, era ordinària. 

A l’altre costat del carrer, l’edifici de l’Òpera per donar l’èpica i la grandiloqüència que li faltaven. El despatxaven com si fos un edifici monumental de Viena, si bé no passava de sòcol.

La interpretació d’El Celler, en canvi, és un plat de llom bo per guardar a la biblioteca de la memòria. Dir «extraordinari» és poc, un adjectiu de curta emotivitat.

Vaig preguntar a Joan Roca per l’ocurrència: «Cada any reeditem plats amb llebre: n’han sortit mil versions. Havíem fet un treball sobre els pastissos clàssics, com la tatin, convertida en una tatin de garrí amb nap en lloc de poma, així que va ser el torn de la sacher, un clàssic de la pastisseria». 

El germà dolç (Jordi Roca) i el germà salat (Joan), a la recerca d’una revisió del gran pastís. «El cacau li va bé a la llebre. La dificultat va ser mantenir el pastís calent», enginyeria gastro, doncs.

La melmelada, gràcies, senyor, era a fora, i era d’orellanes, panses i gingebre. Una llebre de més de dos quilos caçada a la Garrotxa o al Ripollès i elaborada de dues maneres: ‘à la royale’ i ficada en una salsitxa amb papada de porc. I amb pa de pessic d’olives negres, massa esponjosa per acollir el salvatge. Tallada a la sala davant el client, una delícia de salt llarg.

A Viena hi va haver mastegots per la ‘sachertorte’, invent del jove Franz Sacher el 1832 per al príncep Metternich (una historieta de l’estil: oh-vull-alguna-cosa-nova-però-el-pastisser-està-malalt-així-que-el-faci-l’aprenent), heretada pel seu fill Eduard, que va treballar a la pastisseria Demel i després, el 1876, va fundar l’Hotel Sacher.

¿Problema? Que els de Demel defensaven el dret a vendre l’original ‘sachertorte’. Tribunals, litigi i victòria per als descendents d’Eduard. Un triomf ridícul perquè diàriament i a qualsevol cantonada del món s’enfornen milers i milers de pastissos sacher, que ha deixat de ser una marca per convertir-se en un genèric.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

En aquest viatge vienès també hi va haver llebre: la peça pintada el 1502 per Alberto Durero i que s’exposa al museu Albertina.

La filigrana del pelatge, la vivacitat dels ulls, la mestria de cada pinzellada. I la nostra genuïna sorpresa i rendició davant la bellesa.