Menú del dia: Cal Boter, el menú de la Vila de Gràcia

Amb aquesta ja estem a punt d’arribar a la vintena de cròniques del noble costum d’anar de menú del dia. Repassant zones per anar completant un mapa geogràficament equilibrat (¡quanta feina em queda encara!) em vaig adonar que havia comès un error de categoria al no haver parlat encara de Gràcia, districte insigne barceloní. La gravetat augmenta si es té en compte que allà hi ha grans (grandíssims) llocs que mereixen ser immortalitzats de la manera que sigui.

Així que, amb l’ànim de posar fi a un desequilibri tan gran, vaig aprofitar una visita de dijous al cor mateix, a la Vila de Gràcia, perquè en Toni m’havia convocat a l’hora de l’aperitiu per parlar de coses divertides al seu local predilecte, la Bodega Bonavista. Després de la productiva cita, cadascú havia de fer la seva, així que vaig aprofitar la conjuntura i em vaig dirigir rabent i veloç cap a un dels llocs que em deixen bocabadat cada vegada que el trepitjo: Cal Boter.

En realitat no faria ni falta presentar aquest històric, però aquí no hem vingut a escatimar contingut ni informació, així que us diré com el veig, que per a això se suposa que ocupo aquest modest racó de la xarxa de xarxes.

Vegem, Cal Boter és un –com diu un bon amic– restaurant restaurant, cosa que significa que no hi ha barra, però (i aquest és un ‘però’ bo) el local t’obsequia amb dos salons on pots esmorzar i/o dinar ben acompanyat, tant d’humans amables com de no menys amables parets, que atresoren mostres del pas del temps en aquest local amb una dignitat i classe sorprenents. I és que aquest és un exemple perfecte que es pot anar cuidant un local al llarg dels anys sense absurds canvis estètics induïts per no sé què o no sé qui.

Però parlem del que hem de parlar. Sis opcions de primer i quatre de segon. El meu habitual problema d’indecisió amb el primer plat el vaig concloure ràpid, i és que pocs arrossos de dijous recordo amb més carinyo que el de Cal Boter. A més, des de la visita a Cal Bonete no us torturava amb la meva sempiterna passió arrossera.

L’última vegada que vaig trepitjar Cal Boter per a un menú del dia, el gener del 2020, vaig marxar content (sense saber el que ens esperava) i havent menjat el seu arròs negre (probablement el meu predilecte). I, ¡enhorabona!, en aquesta última visita també figurava a la llista. Endavant. Arròs negre negre (no pas brut, no s’ha confondre), sec ‘ma non troppo’, ben acompanyat de sípia tendra i mol·luscos, i escortat per una dosi justa d’un allioli que et permet parlar a la gent a la tarda i, per als enamorats de l’estètica, conjunta fenomenalment amb el vi de la casa, servit en porró. Retrobaments així, sempre, sisplau.

De segon, una cosa tan pròpia com el filet de porc amb prunes. Tendre, sucós, saborós. Tant, que no requeria salsa compensatòria, perquè, a més, les prunes fan molt bé el seu paper. Plats com aquest no poden ni han de desaparèixer, perquè són rodons. Pot ser que no sigui del gust d’algú (a veure, és possible), però no hi ha necessitat de muntar un corrent en contra. És horrorosa aquesta necessitat que senten alguns per trobar problemes i crear falses dicotomies on no n’hi ha.

Notícies relacionades

11 restaurants on es pot menjar formidablement al migdia per menys de 20 €

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Per acabar, unes postres de les quals no parlava des que vaig visitar el Bar Ocata i que al Boter són especialment tot un què: mel i mató. No sé si he d’invertir gaire temps descrivint el que són unes postres a l’altura dels dos passis anteriors, perquè, fins i tot sense poder veure la imatge (que parla més que mil paraules), un les pot demanar amb els ulls tancats sense temor de saltar a la piscina i que aquesta no tingui aigua.

Total, que un altre exercici altament recomanable és visitar Cal Boter. Un tresor al límit dels 15 €/menú que suporten aquesta secció que els veïns de la Vila de Gràcia tenen el privilegi de disfrutar. És el seu menú.