Barcelona bona i barata: Agarimo, ‘cocido’ gallec complet amb tot inclòs per 21 €

La paraula gallega ‘agarimo’ es pot traduir com a manyagueria, carinyo, un gest d’afecte. Quan el Manolo i l’Obdulia van obrir el seu restaurant fa 37 anys i el van batejar amb aquest nom, ja estaven deixant clares les seves intencions. Ells són gallecs, amb origen a la zona de Barco de Valdeorras (Ourense), i això és el que hi ha a l’Agarimo: molt carinyo i molt ‘cocido’ gallec. Com tots els bullits, el gallec és un monument de cuina d’evaporació i lentitud. En aquests temps de vida accelerada, menjar un ‘cocido’ s’ha convertit en un esdeveniment social. El ‘cocido’ és ja més que un plat, s’ha convertit en un lloc de trobada. 

Probablement per això a les taules hi predominen els grups. Taules grans plenes d’amics i famílies en comunió de cullerada. Els dissabtes s’omple de golafres locals –no vaig saber distingir cap turista entre la parròquia que omplia de gom a gom el menjador, encara estant a l’Eixample, ¡he!– disposats a devorar el menú de ‘cocido’ gallec que ho inclou tot: caldo amb patates i ‘grelo’ per començar amb la cullera, opulentes safates plenes a vessar de llegums, cecines i teca de la bona, vi, postres, licor amb el pastís i cafè per acabar el passeig del paladar. ¿El preu? 21 euros. Sembla mentida, però és cert.

Aquest és un restaurant de molta fusta i cap oripell. Un local a doble planta, vaixella modesta, servei amable i una cuina capaç de provocar enyorança i llagrimeta d’emoció en els comensals gallecs. Ho sé perquè ho he vist, vaig ser allà i ho recordo. 

Atès que els catalans tenim poc coneixement del grelo, la verdura predominant a les safates de ‘cocido’ és la col de cabdell –de gust més suau que el punyent grelo–, però un membre del nostre grup era gallec i el mateix Manolo li va oferir gentilment l’opció de passar-se a aquesta verdura, que és la floració de la planta del nap, i es consumeix a Galícia exclusivament durant els mesos d’hivern. A l’Agarimo el servei sap ser pròxim, simpàtic i destil·lar ofici sense necessitat de fer-se el rígid. 

A la sopa, al caldo –que en aquest restaurant no conté fideus sinó patates i grelo– es percep la ben controlada però inconfusible aroma de l’unto, un dels protagonistes en un bon ‘cocido’ gallec. Aquest greix, parcialment enrancit i que prové dels intestins del porc defineix la personalitat del plat junt amb l’ús d’embotits fumats com els xoriços i l’‘androlla’ o ‘butelo’ (típica de la franja oriental gallega d’on la família procedeix). 

Després arribaran els cigrons i les carns com el ‘lacón’, el pernil, la cua de marrà, la gallina, l’orella i també la ‘cacheira’ o galta de porc. Totes les trobaràs a la safata imperial que et serveixen després del gran bol de caldo. Són carns que després d’estovar-se a la pota, adquireixen personalitat gelatinosa i textura vincladissa. 

El personal no para de repartir amb un somriure bols de caldo i safates de ‘cocido’. Apareixen constantment, transportats en l’‘elevaplats’ que connecta la sala amb la cuina, situada just a sota. És un sistema perfecte de simpatia, bona cuina i bona feina. Una festa de dissabte. Hi ha alguna cosa de gastrobellesa en el moment i expressió que es dibuixa a les cares quan aquestes safates arriben a la taula i es dipositen al costat del plat. 

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Fixa’t bé en la foto per fer-te a la idea de la quantitat d’història de què parlem. Droga dura per a la dietètica. Cada safata és per a dues persones i, tot i que som de vida i intentem menjar amb ‘xeito’... no ens ho vam poder acabar tot. Una part ens la vam emportar a casa per acabar el festival l’endemà. A redisfrutar el bon moment passat. 

Deixa un raconet vuit a l’estómac per a les postres: pastís de Santiago amb ‘chupi’ de licor Meus Amores o un bon flam casolà. Crec que a poc a poc a Barcelona està rebrotant la cultura de fer flam casolà i fer-lo bo. A l’Agarimo, si les encarregues amb temps, també et poden preparar ‘filloas’ per tenir el festival gallec al complet.