Menú del dia: La Cassola, un antídot contra descreguts

Amb moltíssim goig escric aquestes línies, perquè la visita d’aquesta ocasió és la causant de renovar –una mica més– la meva fe en el que anomenem el centre de Barcelona que, com –gairebé– tot centre de nucli urbà, pateix les conseqüències de la turistificació massiva. I al centre del centre, diria que hi ha el Gòtic, que concentra tanta bellesa com desesperació de veure en el que s’ha convertit.

Per això quan, explorant la zona, em vaig anotar com a pendent visitar La Cassola, no ocultaré que un cert temor habitava en mi. Temor, essencialment, a dipositar esperances en una visita (val a dir que, d’esperança, sempre en porto molta a sobre) i que aquesta resultés una decepció proporcional. Tractant-se de la zona d’aquesta visita, diria que el temor és més que raonable perquè no saps si el que serà un desastre és el menjar, el local o tot en general.

Així que, aprofitant un recent dimecres, vaig aprofitar per trucar a la meva estimada Mar, amb qui ja vaig compartir experiència al Transatlàntic i així compartir junts l’emoció de veure què trobaríem.

I aquí ens teniu, davant La Cassola, un imponent local amb 40 anys de vida en ple Call Major, barri jueu medieval de la ciutat. Aquesta entrada en ple carrer de Sant Sever, acompanyada del cartell anunciant el menú del dia, atreu (i tant si atreu), però l’interior és dels que se sol dir que t’hi quedaries a viure.

Curiosament, en certa manera recorda una mena de bistró, freqüentat, però sense els aclaparaments propis de molts dels comerços de la zona. De moment, podria ser un miratge. Continuem sent uns descreguts, que mai se sap.

Ja acomodats al menjador principal (n’hi ha un de més petit en un segon nivell), una de les quatre germanes que regenten el lloc molt amablement et marca el terreny: ets a casa seva i aquest és el restaurant familiar. El miratge va desapareixent per anar agafant cos de realitat.

Quatre primers i vuit segons

Hi ha quatre opcions de primer i vuit de segon, dues de les quals amb suplement: el bacallà i el confit. Com que demanar amb suplement superaria el límit màxim d’aquesta secció, res de plats amb suplement. Així com hi ha altres llocs en què, si no tires de suplement, no hi ha gaires garanties de menjar decentment, aquest no és el cas.

Com a primer plat vaig tornar a demanar-me un de què no escrivia des de la primera d’aquestes cròniques: els canelons, una ‘rara avis’ en menús del dia, que segurament abunden més que el que acaben apareixent en aquest racó de la xarxa. Gratinats i, tot i que amb un xic menys de beixamel que els de Can Massana, anaven plens d’un farcit ben bo. Havíem posat un primer peu a la lluna amb èxit.

El segon, d’entre totes les opcions, que per cert incloïen dues opcions de peix, va ser un que ja ve apareixent amb més freqüència en aquestes línies: la galta de porc. És, segons ens van dir les mestresses de la casa, un dels més sol·licitats «perquè sempre s’acaben». I no m’estranya perquè, amb aquell punt de pebre, aquell gairebé torrat exterior i aquell greix propi embolicant, les posaria ben a prop de les del Gelida o les del Bar Andalucía del Poblenou. I és que ja ho diu el refrany: Gratar i menjar, tot és començar».

Notícies relacionades

Menú del dia: Cal Boter, el menú de la Vila de Gràcia

Menús de migdia: 4 restaurants de fora de Barcelona per menjar bo, bonic i barat

Però ¡compte!, que això no acaba aquí. Que les postres eren una rosca casolana banyada en xocolata. Allà, al mig del plat de postres una rosca i, a continuació, un abundant cabal de xocolata cobrint-la gairebé, gairebé del tot. Cullereta i a la feina per comprovar que era molt menys pesada i embafadora que la que el mateix prejudici et portaria a pensar. Tot alegries, és un fet.

Aquest triomf només és patrimoni de la unida família que manté el que podria considerar-se un unicorn al Gòtic, però que alhora mostra que hi ha la possibilitat de no sucumbir a l’espiral de ‘pelotazos’ gastronòmics que nodreixen bona part del centre de la ciutat (i part de l’estranger). Un deliciós antídot contra descreguts.