Marimorena (Sant Boi): aquest arròs és l’estrella del polígon

El Google Maps, Nostre Senyor del Mapa, m’ha auxiliat per arribar al polígon i la seva espaiosa disposició de carrers amples i camions enfadats. L’Albert està satisfet de cuinar en un polígon: segur que prefereix les vistes d’una cala idíl·lica, però cadascú juga amb les cartes que li arriben.

El Baix Llobregat està esbocinat per infraestructures que el converteixen en lloc de pas, tot i que hi ha milers –i milers– de persones que l’habiten i a les quals cal donar menjar amb alegria i excel·lència. En un restaurant, l’important és el que hi passa dins, i no el que passa fora. El restaurant com a parèntesi, i aïllant.

El Marimorena de Sant Boi sempre ha sigut un èxit, així que van intentar prolongar-se a Barcelona: l’epidèmia va aixecar la dalla. Servien a la capital una amanida Waldorf ¡a la brasa!

El retrobament amb l’Albert ha servit per certificar una notable pèrdua de quilos: «Practico sis arts marcials». D’acord, em rendeixo: serà una crònica pacífica. Patricia Torres, parella i copropietària, segueix al capdavant de l’amabilitat, la sala i els vins: bona elecció amb el colomí del Forlong i el moscatell de Finca Antigua. I s’afegeix al grup el fill de tots dos, el Ferran, encarregat dels arrossos i practicant també de cops i puntades de peu i cantant: arts mixtes.

Parlo, doncs, de l’arròs en primer lloc. Paelleta individual, #arrosperaun (¡bravo!), sis possibilitats, amb alguna de tan atractiva com la picant amb tripa i cargols.

La meva, de pota blava del Prat, amb cuixa de karateka, uns 700 grams cuinats a 65º durant 24 hores i salsats amb una ‘demi glace’ de vedella i mistela: quin punt, quin pollastre.

Gramínia varietat carnaroli (aquí discrepo: no dona la millor textura per als secs, tot i que té fans irreductibles com Nandu Jubany), cultivada pel Molí de Rafelet al Delta, nacrat amb un sofregit/safrà/vi blanc, ceps confitats, caldo, flama i brasa. I a disfrutar com un Bruce Lee.

Militants de la proximitat, de Slow Food, del Parc Agrari del Baix Llobregat –aquest miracle entre depredadors del sòl–, són carxofers, així que l’hortalissa amb blindatge arriba de diverses maneres: arrebossada com un bunyol i, oh, com a part d’un trinxat. 

M’agrada el trinxat de carxofa perquè cal afavorir que els plats canviïn sense estridències, amb una papada de vici i ‘kalette’ fregit. ¿’Kalette’? Barreja de col de Brussel·les i ‘kale’. No he superat el ‘kale’ i ja es desdobla en ‘kalette’. ¿Per què l’hem d’anomenar ‘kale’ si en podem dir col arrissada?

Mai com en aquestes setmana m’han preguntat: «¿T’agraden les carxofes?». No he dit que l’arròs també en porta un parell i que els calamarsets saltats estan amenitzats amb talls fregits de la planta herbàcia, confitura de calçots i maionesa de gamba (bona idea). Pena pels calamarsets, amb sorreta, i correcta resposta per part dels ‘marimorenos’: no els cobren.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Amanida amb varietat de vegetals, amb el ‘pak choy’ (una altra col) com a solista i la participació decisiva del verat marinat amb vinagre d’arròs i sèsam. Final, i una mica KO: torrada i gelat d’avellana.

A la carta, segueix el carpaccio d’ou ferrat (rovell) amb què vaig conèixer l’Albert com a cuiner del Bar Mut el 2010. Dos anys després va obrir el Marimorena amb la Patricia. I xino-xano, xino-xano, han arribat tranquil·lament al polígon.