Cata Menor

Els morts que oblidem de seguida (en memòria de Mercè Navarro i Joan Bayén)

La Mercè, cuinera d’interiors, mestressa del pati arborat al Roig Robí des d’on es contemplaven els quadros de Tàpies, i el Juanito, d’exteriors, expansiu i universal al Pinotxo

Roig Robí

Tots els morts són diferents. Hi ha una frase mentidera: «La mort ens fa tots iguals». Fals. Falsíssim.

Vivim en la desigualtat i també el final de les nostres vides rep aquesta mesura.

Per Setmana Santa va morir Mercè Navarro, la propietària del restaurant Roig Robí, i la Setmana Següent –ho escric així–, Joan Bayén, el Juanito, del Pinotxo. Tots dos tenien 88 anys i representaven (encara) la Barcelona del 92, aquell temps de la ciutat abstreta.

La desaparició de Mercè Navarro ha merescut menys línies que la de Joan Bayén, probablement perquè el Roig Robí –al carrer Sèneca, i voltants, revitalitzat pel Tangana, el Demo Gastrobar, el Brabo i el Berbena (quina fixació amb la ‘b’, i l’error buscat)– habitava en la discreció dels bons records, i el Juanito, en l’agitació de la venda del negoci familiar sense haver tingut en compte els que feien possible que funcionés (el seu nebot, Jordi Asín; la seva dona, la María José, i el seu fill, el Dídac).

Es dirimeix en públic allò privat: acusacions mútues, i ‘post mortem’, de maltractaments.

I les personalitats, és clar: la Mercè, cuinera d’interiors, mestressa del pati arbrat des d’on es contemplaven els quadros de Tàpies, i el Juanito, d’exteriors, expansiu i universal des de la barra oberta, on feia de capità. Capità amb corbata de llacet i armilla de fantasia en lloc de gorra.

Segur que no devien ser bons els últims mesos d’algú que va ser tan estimat a la Boqueria, a Barcelona, amb el jutge com a inoportú comensal.

Mercè Navarro vivia el Roig Robí perquè vivia sobre el Roig Robí. Arribada d’Olesa de Montserrat, senyora de Barcelona en una metròpoli on es parla massa dels senyors, va ser xef principal en el temps del ferro –de les cassoles de ferro–, quan les cuineres amb prou feines rebien campaneig públic.

Per primera vegada, vaig entrar en aquest local obert el 1982 deu anys després, el 92 dels miracles i les ruïnes, intimidat, perquè aquell restaurant, aquelles estovalles, aquells ‘tàpies’ i aquelles gambes eren massa per a un xaval de 25 anys. Temps després hi vaig tornar a buscar l’arròs amb espardenyes, el bunyol de bacallà i el capipota. Joan Crosas, el fill, s’ocupa que el patrimoni continuï intacte.

Oblidem de seguida els morts dels altres. És natural. Passen les persones i, si hi ha sort, en queda el llegat.

El Roig Robí de Joan Crosas es manté.

Esperem que, en algun lloc, continuï el Pinotxo del Jordi, la María José i el Dídac.