Menú del dia: Ca l’Anglés, lluint boniques cassoles

Després del parèntesi de Setmana Santa, a la càrrega de nou amb els menús del dia, que la vida segueix i cal continuar disfrutant-la mentre ens deixin.

Ja sé que l’última entrega va ser no gaire lluny de la vista que relato avui, però en la meva defensa diré que canviem de barri i ens n’anem a la Bordeta. Per fi he conegut un lloc al qual mirava amb ganes feia mesos però que, per un motiu o un altre, no hi havia manera d’enganxar-lo en moment menú: Ca l’Anglés, situat a l’artèria que vertebra aquest barri, el carrer de Gavà.

Ca l’Anglés és un local cantoner que llueix bé per tots els seus costats, amb generoses vidrieres que et permeten observar que allà dins la gent disfruta tant dels seus esmorzars potents (per als quals obren des de les 6.30, sí, sí) com dels complets menús del dia que ofereixen, com és el cas del que avui porto.

A l’entrar-hi, el primer pol d’atracció és, sens dubte, la seva barra. I ho és perquè és de les que et permet prendre alguna cosa o menjar folgadament, però també perquè mostra amb –un justificadíssim– orgull el que ofereixen cada dia a les seves cassoles, majorment de fang. A més, i com no podia ser de cap altra manera, hi ha un menjador que tampoc es queda curt i on s’ajunten tots els que venen a aquest racó del barri per alimentar-se en comunitat.

Com que he pensat que ja es trobava a faltar, una visita en dijous es mereix un bon arròs i, mira per on, que, en aquest sentit, he trobat un bon lloc. Paella de marisc que revela haver-se fet en un bon fumet, amb el gra en el seu punt (¡i això que em vaig asseure a menjar tard!), ben acompanyada d’habitants del fons marí.

Les altres quatre alternatives no quedaven gaire enrere; de fet, aquell dia no hauria fet cap lleig al caldo gallec que vaig veure marxar cap a altres taules, però la devoció és la devoció. Un retrobament amb l’arròs dels dijous magnífic.

De segon hi ha fins a nou opcions, gairebé totes presents a les cassoles del taulell, que provoquen el personal. Xai, tripa, estofat, galta... però segurament per estar imbuït de l’esperit de la quaresma (gastronòmica) vaig optar per un dels plats que més disfruto i així, de passada, es parla més de peix en aquesta secció.

I no va ser un, sinó dos generosos filets de bacallà els que presidien el plat. La foto d’un servidor no crec que arribi a fer justícia al seu sabor ni al punt extra de les làmines d’all (¡visca l’all!), ni –no podia ser de cap altra manera– a unes patates fregides que es van portar de meravella amb la salsa limítrofa.

Per acabar amb les postres, en aquesta visita s’oferien ni més ni menys que 11 opcions, amb púding, flam, torrada o pastís, entre d’altres. Però, per no repetir-me amb el sempre i satisfer certa nostàlgia juvenil, vaig escollir el bracet de xocolata i nata, que, sens dubte, era de pastisseria en condicions i no de rebosteria industrial (i infame). Molt content per això, perquè cuidar un menú des de l’inici fins al final és un detall que cal agrair sempre.

Notícies relacionades

Menú del dia: Cal Boter, el menú de la Vila de Gràcia

11 restaurants on es pot menjar formidablement al migdia per menys de 20 €

Hi vaig anar sol, però vaig marxar acompanyat, perquè acabant les postres em vaig adonar que havia estat, tot i que a distància, compartint àpat amb un amic, veí del barri i il·lustre de l’escena cultural de la ciutat, el gran Ferris, que ha fet que molts artistes sonin tan bé com ho fan a l’escenari.

I em va semblar molt bonic que fos al que és un dels seus locals predilectes. La cantonada de Ca l’Anglés, gran lloc de trobada.