Cata Menor

¿Existeix la cuina de Barcelona?, per Pau Arenós

La gastronomia barcelonina, com la madrilenya, ha sigut construïda gràcies a la suma de molts, amarada de les diferents onades migratòries
Celebrem el delta de l’Ebre
‘Marimuntanyejar’: l’auge del mar i muntanya

Jordi Otix

Les metròpolis són com baietes: ho absorbeixen tot. La gastronomia també està sotmesa a la impregnació.

Saber, d’una manera científica, quins són els plats que les grans ciutats han expandit és altament complex i confús.

Podríem dir que Londres ha tacat el planeta amb el curri per la seva potència com a altaveu –colonització i adaptació–, i que és Nova York la responsable que la pizza sigui una icona planetària, també pel mateix efecte de megàfon.

La cuina barcelonina, com la madrilenya, ha sigut construïda gràcies a la suma de molts, amarada de les diferents onades migratòries.

En l’última edició, el ‘Corpus de la cuina catalana’ ha acceptat a les seves files el gaspatxo per la seva gran implantació, davant la perplexitat d’alguns puristes ridículs, que entenen el que mengem com una cosa divina i immutable.

Alerten que el següent podria ser el sushi, i és tan alarmista com la previsió d’un meteoròleg apocalíptic, perquè els litres gaspatxaires que es consumeixen a les cases són un oceà respecte de les gotes de peix cru.

La cuina de Barcelona no existeix perquè en són moltes, d’una banda per l’escassetat de plats documentats i, de l’altra, en diversos casos, per les aclimatacions: els canelons (diferents dels italians), la sarsuela, la bomba, l’arròs de colomí, l’arròs Parellada , el pijama, el bacallà a la llauna, el llom amb mongetes (i el repertori de les fondes de sisos )...

¿I els ingredients? Les captures del port, i aquestes gambes que venen com de Palamós i són del veïnat, i les hortalisses del Parc Agrari, i curiositats com el vi de Collserola i petits obradors de formatges o fumats. I l’espessa xarxa de pastisseries.

Per això s’agraeixen esforços com el del restaurant Windsor, on han indagat a la recerca d’un hipotètic Menú Barcelona, basat en la lectura d’un llibre de Néstor Luján.

Ho explico en una crònica i em satisfà que l’allioli en sigui protagonista, per a horror dels llepafils.

La cuina de Barcelona no existeix, però sí les cuines de Barcelona, que són també les cuines de Catalunya i totes aquelles cuines variades, fragants, generoses que han deixat empremta en el temps i els carrers.