Menú del dia: Bar Morryssom, des de Conca amb amor

Crec que era l’any 2009 quan, induït per algun dels causants que m’enganxés a anar trepitjant bars, vaig entrar per primera vegada al Morryssom. És a dir que, aleshores, ja feia 35 anys que estaven oberts (i jo hi arribava uns quants tard). I és que, aquest imponent tot terreny, des del 1974 que dominada la seva cantonada, a l’Eixample Dret barceloní.

La menció a aquest tipus de vehicles no és ni de bon tros pejorativa, sinó més aviat al contrari. De fet, en aquestes línies acostumo a parlar de llocs que cobreixen dos dels tres torns de menjar i, no obstant, el Morryssom ho acapara tot: s’hi pot anar a esmorzar, a dinar, a sopar i, per acabar-ho d’adobar, a omplir els buits entre hores.

El que sorprèn (bé, en realitat no) és que totes aquestes franges les cobreixen amb moltíssima solvència; tanta que és igual quan hi vagis; mai hi falta res i et reben ben rebut.

Aquest lloc, regentat per un matrimoni de Conca, et permet disfrutar de ‘zarajos’, ‘morteruelo’, ‘ajoarriero’ i altres especialitats que llueixen amb orgull (i amb raó), prou motiu per anar-hi. Però és que, a més d’anar demanant racions acompanyat de còmplices de gresques diverses, un dia del 2013 (sí, tard una altra vegada), gràcies a l’Edu, regent del Celler Cal Marino i estimat amic, vaig conèixer el seu menú del dia, que vaig provar algunes vegades més.

Inexplicablement, no hi he tornat gaire de menú des d’aleshores, així que últimament m’hi he acostat en diverses ocasions i en solitari per redimir-me secretament dels meus pecats. I de veritat que és per pegar-me amb la sabatilla. Ara mateix n’explico el perquè.

El saló on es disfruta del menú del Morryssom en tota la seva glòria és, segons la meva opinió, el del pis de dalt. És pujar les escales i sentir-se a gust. Em recorda enormement a un saló similar del qual disposa l’Iñakiren Taberna de Bilbao, però d’aquest altre temple espero poder parlar en una altra ocasió.

Allà assegut, les opcions: quatre o cinc opcions de primer i quatre o cinc més de segon. Hi ha carn, hi ha peix, hi ha verdura i, entre tot això, pot passar que hi hagi alguna de les seves especialitats de Conca.

He de dir que la visita que tinc degudament documentada (coses de la tecnologia i de no carregar el maleït telèfon quan toca) va ser en dijous, així que el que veureu en foto és el seu llegendari arròs mariner (que honra la important demanda que té tant de propis com d’estranys), però, si teniu la possibilitat de provar el seu ‘ajoarriero’, no ho dubteu tampoc. Només eviteu tenir alguna reunió i/o contacte amb algun vampir, que no us responsabilitzin de més baixes en aquest col·lectiu.

El segon és també joc segur: pot ser lluç a la planxa (que realment tenia bona pinta), un clàssic com el pollastre al forn, un altre com el filet de porc arrebossat (pel qual tinc especial predilecció, ho havia de dir) o el que apareix en la foto que acompanyan aquestes línies: la galta.

Torrada per fora i tendra, molt tendra, per dins. Amb el seu propi suc. En la lliga i l’estil del Gelida. Content de saber que aquest estil condeix, perquè hi tinc especial predilecció.

I, per acabar amb el ‘pack’ complet de plats comuns que porto avui, les postres van tornar a ser flam, perquè, de fet, el trobava a faltar (les coses de ser jonqui del flam). D’ou, un magnífic colofó per a un dinar en un lloc del qual no vols sortir tot i que et toqui tornar a la condemnada rutina.

Notícies relacionades

Menú del dia: Bar Bodega Agustín, joia ravalera

Menú del dia: Cal Boter, el menú de la Vila de Gràcia

Fer el que fa el Morryssom ni és fàcil ni és comú (per desgràcia). Per això deu ser que a tota hora hi ha gent passant-s’ho bé, i perquè et tracten de mort, i perquè un local que, durant la crisi salvatge del 2008, es va preocupar dels més afectats, es mereix ser on i com és.

Per la meva banda, aquí el meu modest homenatge en forma de 25a crònica del menjar de menú.