My Fucking Restaurant: verdures ‘fucking’ bones

Va ser el 2017 i llavors estava aliat amb NicolaDrago, avui al capdavant de Contracorrent Bar. No existeix el cens de cuiners italobarcelonins, tot i que, d’una tirada, n’apareixen uns quants allunyats de pastes i pizzes, com Fabio Gambirasi, d’Agreste, i Riccardo Radicce, de Fishology.

My Fucking no és un italià, tot i que hi treballen italians, com el soci de Matteo, Paolo Mangianti, i hi serveixen uns espaguetis-que-no-ho-són, fets amb api-ravecoberts amb un cremós de parmesà, una salsa Alfredo, kimtxi casolà i quinoa cruixent (que eliminaria, o reduiria).

Aquesta pasta-que-no-ho-és compendia les ‘fucking’ virtuts: predomini del vegetal, salses i fermentats propis, enginy i gràcia. Han eliminat el gluten, al principi com a element de màrqueting i avui, per convicció; formen part de Slow Food i creuen que una verdura s’ha d’aprofitar des de les fulles fins a l’arrel. També cal fer-ho amb les idees

Els vins, assessorats per Valeria di Benedetto, segueixen el camí del natural, amb encerts com el taronja Evelyn 2020 i el vi negre Planella 2021, de record recent després d’un àpat al Gresca. 

Aprecio de Matteo la sinceritat al parlar de per què van començar amb el ‘gluten free’ o al reconèixer una timidesa que li impedeix pujar a un escenari i promocionar-se o una frase no exempta de coqueteria: «Cuino bé des de fa tres o quatre anys». ¡Doncs sort que sigui la primera visita! És una qüestió de confiança, diu: «Soc més fi».

En zona de xancletes, a 200 metres de la Rambla, es nega a una cuina coaccionada pel turisme: «S’ha acabat la por. Si no volen, que no vinguin. El 80% són verdures. Entenc bé les verdures». 

Reclamo, una vegada més, tovallons dignes: «Hi estic treballant».

Tasseta de brou vegetal fet amb-el-que-s’anava-a-llençar.

El ‘fucking’ carbassó: el verd, tàrtar; el groc, a la brasa; ricotta i un amaniment amb poma i llima i un destil·lat de mongeta tendra. La Destilateca els ha dissenyat també una ‘gappa' (no-ho-és-però-ho-sembla) amb un fons de verdures i un destil·lat de remolatxa i un altre d’alga ‘codium'.

La ‘fucking’ mozzarella amb pasta de regalèssia (¡atrevits!) i maduixetes que els serveix Soulblim de la seva finca del Parc Agrari.

El ‘fucking’ moniato rostit (que bo) amb la pell convertida en xip, un ‘chutney’ de coriandre i un praliné d’all/soja/mel.

La ‘fucking’ pastanaga ( bravissimo) amb el seu suc, humus i pistatxo.

La ‘fucking’ bleda amb ‘fondue’ de formatge asiago i oli de la part verda del calçot.

La ‘fucking’ mongeta tendra,amb miso casolà de mongetes, ametlla i stracciatella fumada.

La ‘fucking’ torrada de polenta (uf: quin final contundent) amb crema agra i ruibarbre.

L’única carn és angus i amb espècies índies: serveix de farcit a un caneló fet amb ‘daikon', que necessita una carn més melosa.

Al començament, he passat amb lleugeresa per un fet rellevant: els espaguetis d’api-rave porten una salsa Alfredo, i diria que a Barcelona pocs restaurants italians recorren a aquesta llegenda romana que va triomfar als EUA. 

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Al cap de Matteo hi ha el trasllat de l’establiment, o obrir-ne un altre, més petit, la meitat o menys de les 70 places, potser en un carrer menys animat.

El lluminós de My Fucking Restaurant atrau els passejants com la mel als insectes.