Menú del dia: Bar Casa Miguel, ser a casa i com a casa

M’assec a escriure aquestes línies just quan acabo de llegir les últimes de ‘No soc uns dels vostres’, llibre que recomano i que tracta, entre altres suculents temes, sobre Àlex Montiel, admirat cuiner oriünd d’Horta. I és que és en aquest singular barri barceloní on es va produir l’última visita que ve explicada a continuació.

Sens dubte, ni fet a propòsit perquè, a més de la connexió geogràfica, arrencar aquesta crònica amb les bones sensacions d’haver llegit un llibre realment interessant sempre és una bona rampa de sortida.

Setmanes abans, m’havia convocat a dinar en aquest barri Rosa Molinero, autora de múltiples articles i reportatges magnífics sobre arestes de la gastronomia quotidiana (col·labora amb Cata Mayor, on ha escrit sobre la marmita eterna i la cuina amb pedres), amb la qual topem una i mil vegades sense adonar-nos que són essencials en el nostre esdevenir diari.

Prèvia volta de reconeixement de la zona (¡quin gust això d’Horta un dimarts al migdia!), recalem a Casa Miguel, desconegut encara per a tots dos, però que, tan bon punt arribes, et dona la tranquil·litat de saber que ets davant una casa familiar de la qual hem de congratular-nos per conèixer i resar de valent perquè trobin relleu.

Casa Miguel té una petita barra a l’entrar a l’esquerra que resol molt, perquè està freqüentada i et dona una càlida benvinguda a l’entrar, especialment quan, veient el seu orgullós taulell, et planteges si abans d’anar a buscar el menú del dia val la pena arreplegar una de les coses que llueixen. Si no hagués sigut perquè l’aperitiu va ser celebrat al Celler Antonio (¡quin lloc!), una d’aquest formatge curat i suadet hauria caigut tant sí com no.

Asseguts ja al menjador de sota la casa, ens avisen que s’havien acabat els canelons per escollir entre els primers. Una pena, perquè era la primera opció que tenia al cap, però una alegria, perquè trobar canelons en un menú del dia sempre és motiu de celebració.

La segona opció no era menor, sopa de caldo. De gallina i pollastre. Amb fideus. El reconstituent ideal per afrontar una setmana no exempta de complicacions. Contentíssim de l’elecció, perquè un té les seves reticències amb la sopa que pugui trobar en un menú del dia (em passa el mateix amb el gaspatxo) i visites així fan que se’m tregui aquesta tonteria que porto a sobre.

Amb el segon, malgrat les diverses possibilitats d’elecció (la meva estimada acompanyanta va demanar una galta en salsa no gens fútil), vaig tenir un desig i vaig anar per ell a mort. Perquè han sigut i són una de les aportacions proteiques que més han nodrit generacions senceres per aquests verals.

Em refereixo a les arxiconegudes salsitxes del país. A Casa Miguel les acompanyen amb la seva guarnició de patates i pebrots verds. Sumades al caldo previ, em van arreglar la setmana, res podia sortir malament a partir d’allà.

Notícies relacionades

Menú del dia: Ca l’Anglés, lluint boniques cassoles

Menú del dia: Bar Bodega Agustín, joia ravalera

Lamento dir-vos que, si bé le dues sessions prèvies han sortit de l’habitual combo paella+galta (em repeteixo més que l’all, és un fet), la rematada del menú va ser amb flam. També casolà, això sí, i flanquejat per no una ni dues, sinó tres muntanyes de nata. El meu nen –¿interior?–, més que content.

Sortim del local amb molts motius per alegrar-se que es resumirien en dos: tornar a trepitjar Horta sempre alegra, perquè sense haver trepitjat aquesta casa en la vida en sortim amb ganes de tornar. Esperem que sigui possible.