Llista actualitzada dels últims tancaments de bons restaurants de BCN: Pinotxo, Brusi, Urgell Londres, Non Solo Pizza...

Les obertures de restaurants a Barcelona són un continu degoteig, de vegades, raig de novetats anunciades a so de bombo i platerets. Però el degoteig de comiats, de restaurants que desapareixen pel desaigüe sense que ningú o gairebé ningú se n’assabenti, també és incessant. Els últims mesos han sigut un constant rèquiem.

Aquests dies, ‘Tot Barcelona’ ha avisat del tancament de Non Solo Pizza (Enric Granados, 110), especialitzat en pastes artesanes i especialitats genoveses (la pizza no entrava en la seva oferta), amb vins italians interessants i assequibles. El seu amo l’ha traspassat a uns empresaris russos. L’últim (enèsim) a abandonar. S’afegeix a la llista que han anat engrossint en aquests últims temps aquests restaurants.

Últims restaurants tancats a Barcelona

Últims restaurants tancats a BarcelonaBrusi. El bar, conegut per la seva cuina tradicional, va tancar el 17 d’abril de 2023. Local antic de dos pisos, amb barra de zinc i una decoració que semblava extreta d’una llar dels anys de la Transició, era al carrer de la Llibreteria, entre les places de l’Àngel i Sant Jaume, i era popular per la tripa, la millor de Barcelona.

Pinotxo. L’emblemàtic restaurant de la Boqueria ha desaparegut. Deixa un record meravellós entre els que hi van menjar els platillos de mercat i van conèixer Juanito Bayén, el seu carismàtic cambrer, que va morir poc després de deixar la feina i ficar-se en una batalla legal amb els familiars que també hi treballaven. Un mal final per a una direcció imprescindible, fossis o no turista.

Urgell Londres. Cantoner, com assenyala el nom, l’Urgell Londres era propietat de Santi Olivella, veterà de la restauració barcelonina, que va defensar a principis de segle el Cata 1.81, plaça que ocupa avui el restaurant Haddock, i on van fer famosos els macarrons amb xocolata blanca i sobrassada. Un plat que havia actualitzat el xef Moussa el-Yamlahi, nascut a Tànger, que mai ha tastat el porc. 

La Milpa. Nicolás de la Vega i Frank Beltri, de Slow & Low, van llançar un restaurant mexicà (que no taqueria) a la Baixada de Sant Miquel, 6. Servien plats que naixien de records. Va durar gairebé, gairebé, el que es triga a preparar un guacamole sense tomàquet (perquè ells el preparaven així). El projecte no va funcionar com volien i el van liquidar; temien, això van dir, que posés en perill l’Slow & Low.

Pappa Sven. La xef i propietària, Nina Olsson, va abaixar al novembre la persiana de l’exitós establiment que va obrir el 2010 i, després de publicar el llibre de receptes ‘Cocina nórdica’ (Planeta Gastro), va tornar al seu país natal per retrobar-se amb la seva família i amics. Era l’únic restaurant suec de Barcelona, i va deixar molts orfes del seu ren estofat i del seu bufet ‘smörgosburd’ (arengada marinada, salmó fumat, embotits, amanides, l’anomenada temptació de Janssons –patates gratinades al forn amb anxoves–).

El Malparía. Aquest restaurant era el resultat de l’aliança d’Ever Cubilla (Claris 118) i Javier Caballero (Bodega Gol), del ‘tiradito’ i de la tripa. No era cuina fusió, sinó cuina associació. Estava a Blai, 2, el carrer governat pels llocs de tapes. A la carta, els musclos, l’amanida amb gamba i bonítol, la torradeta d’anxova, manxec ratllat i pebrot; l’ostra natural i una altra amb salsa ‘ponzu’, la croqueta de pollastre/pernil... Hi va haver desacords entre els dos socis i el restaurant només va estar un mes obert.

Somodó. El restaurant d’alta cuina assequible amb «una mica de japonès i de mediterrani» estava en mans de Shojiro Ochi, que va morir. El seu el cap de cuina, Toshi Suzuki, en va agafar el relleu, però el desembre de 2022 va decidir tancar el restaurant per iniciar un nou projecte.

Sergi de Meià. Sergi de Meià havia tornat als focs en un local diferent (Laforja, 83), compaginant la seva tasca com a cuiner amb la presidència d’una fundació. El lema de la casa era ‘cuina catalana desacomplexada’ i estava ben triat: cuina catalana amb personalitat que exemplifica de meravella la crema d’espinacs i el colomí/tripa de bacallà/fajol. «Un camí curt però intens», resumeix el xef, que no era propietari del negoci, sinó un inversor que va decidir tancar-lo malgrat que no funcionava del tot malament.

Arigato. Sebastián Mazzola i Sussie Villarico només volien una gelateria que es veiés bonica i els va sortir un restaurant amb plats profunds i fumejants, i un bar on comprendre el sake. Van ser tres anys a Roger de Llúria, 114 fins que van dir «fins aquí hem arribat» i ho van anunciar a les xarxes.

Sta. Fe. Aquest restaurant al costat de l’església de Sant Gregori Taumaturg (Santa Fe de Nou Mèxic, 18) tenia una fidel clientela gràcies als ‘ssams’, ‘rolls’ i altres platets més clàssics, ben elaborats, i de gustos potents, com l’ensaladilla russa de llagostí, el biquini trufat de mozzarella i pernil ibèric i el tàrtar de tomàquet. Després de rebre una suculenta oferta de traspàs, els socis la van acceptar fa unes setmanes. Feia poc més d’un any que estava obert.

Mattone. La pizzeria semiclandestina que hi havia al soterrani vidrat de Bistró Mató  (Bisbe Català, 10) proposava plats sense complicacions amb bon producte italià. Va tancar a la primavera del 2022 i ara és l’arrosseria de Bistró Mató.

Manairó. En aquest restaurant de Diputació, 424, el talentós (i manetes, perquè de vegades es feia els seus propis estris de cuina) Jordi Herrera va arribar a lluir una estrella Michelin... però es va anar apagant fins que, fa unes setmanes, va tancar per sempre.

Dumbo Café. El que era el Café San Telmo tenia una proposta més ‘healthy’ on manaven ‘bowls’, sandvitxos i cafès d’especialitat, a més d’ous, ‘burgers’ i ‘brunchs’. Amb la fi de la pandèmia, els clients del barri (és a Buenos Aires, 60, a tocar de la Diagonal) van reclamar una tornada als orígens i el negoci va tancar fa menys d’un any per tornar a ser Café San Telmo, una cafeteria més clàssica, amb ‘afterwork’ per disfrutar d’un gintònic.

L’excepció: un tancament anunciat

Uns dies enrere i a Twitter, Pau Gascó, el xef i propietari del Petit Pau (Espanya Industrial, 22), va anunciar que el juny vinent abaixarà la persiana del seu restaurant, on haurà servit la seva cuina d’autor durant més de nou anys. Ho va fer «amb el cap ben alt i molt orgull per la feina ben feta» al seu barri, Sants. Gràcies al seu excepcional anunci, encara hi ha temps per assaborir els seus plats.

Adeu a clàssics de barri

Can Lluís. Poc li va faltar per arribar a ser centenari, ja que va obrir el 1929 i va tancar el 2021. Però la pandèmia va ser fatal, tant com la batalla judicial que va mantenir amb el fons immobiliari que va adquirir l’edifici on estava, al Raval (Cera, 49). Vázquez Montalbán es remouria a la seva tomba al veure desaparèixer el lloc on tant disfrutava dels seus bunyols de bacallà.

Senyor Parellada. El que ara és el Carmina va ser, durant moltes dècades, el Senyor Parellada (Argenteria, 37). Després de 38 anys, va tancar víctima, una altra més, de la maleïda pandèmia.

Tancaments a la zona del passeig de Sant Joan

Sant Joan. Des del setembre passat, ja no es veuen cues davant el Sant Joan, al número 65 del passeig homònim. Els seus plats casolans exercien de poderós imant per a uns comensals que no podien reservar taula, i que no podien demanar menú de migdia perquè, simplement, no n’hi havia. Va estar obert 41 anys.

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Dirty Duck. Un any abans (el setembre de 2021) i a la mateixa zona (era gairebé a la cantonada del carrer de la Diputació amb el passeig de Sant Joan), va abaixar la persiana. Era un restaurant amb nom bar de copes que feia menjar casolà –brodava la tripa i les paelles– però mai va preparar un plat amb ànec. Els seus propietaris es jubilaven després de 41 anys al peu del fogó.

La Llave. Un parell d’illes més enllà, La Llave tancava per sempre. També aquell mes i també després d’estar 41 anys donant servei a veïns i treballadors de la zona, fidels a la seva cuina de mercat. Però la fallida negociació per la renovació del lloguer i una pandèmia econòmicament devastadora van posar fi al popular restaurant de la Dreta de l’Eixample.