Menú del dia: Can Roca, els testos s’assemblen a les olles

Em fa una tremenda il·lusió escriure aquestes línies. Feia molt temps (més del compte, com sempre) que tenia ganes d’anar-hi, però havia de coincidir estar en aquesta preciositat de ciutat que és Girona, que fos l’hora de dinar i que fos un dia entre setmana. I, com que Björk estreny però no ofega, fa un parell de setmanes que es van alinear els astres, la meva companya de vida em va animar acompanyant-me a anar-hi i vaig veure el meu desig complert. Aquestes coses que a un el fan feliç, a més de sacsejar una mica aquesta secció, tan barcelocèntrica últimament.

Però abans d’entrar en matèria volia únicament dir-vos que tan excepcional com aquesta sortida és el fet de saltar-me la norma que regeix aquesta secció. I és que, si aquí es tracta de menjar menús d’un màxim de 15 €, aquesta serà una excepció, però per un sol euro. Fins fa ben poc van aguantar a aquest preu, però recentment l’han incrementat a 16 €, segurament empesos per aquesta boja inflació que ens castiga i ens minva (a alguns).

Davant la disjuntiva d’incloure tan emblemàtic establiment en aquest racó de la xarxa, puc dir que evitaré les excepcions d’ara endavant, però que espero que s’apreciï que tot està plenament justificat. I, què carai, concediu-me un caprici –més–, que ja sent allà no havia de deixar d’explicar-ho.

En fi, érem allà, davant de Can Roca, unes desenes de metres al nord del pas del riu Ter per la ciutat, el restaurant que la mare dels germans Roca va regentar i que, a jutjar per com està ara, em fa la sensació que, si no segueix igual que abans (fet que lamentablement no puc testificar), em jugo una mà que ara és tan bo gràcies a tants i tants anys fent-ho de meravella. Vaja, com hauria de ser sempre.

Som davant un d’aquests menús que venen precedits d’un entrant (¡visca!), que en aquest cas va ser el seu arxiconegut ou ‘poché’. Acompanyat de patates palla i al punt de cocció perfecte (cosa increïblement complicada per a una sala on constantment se servia aquest entrant), costava frenar l’instint de devorar-lo per assaborir-lo. Potser soc de conformar-me amb poca cosa, però ja em podien donar verí després si ho volguessin, que amb això jo ja havia fet la quota.

Amb la satisfacció d’aquest saborós preludi, entomem el primer. De les sis opcions crec que només n’hagués descartat una, i perquè ja la tinc molt vista. Que es compliqui l’elecció sempre és bon senyal, tot i que a un li sàpiga greu en el moment perquè no pot demanar-ho tot. Entre l’escalivada, el trinxat, la fideuà, el xató i els canelons, a la taula ens vam inclinar pels dos últims.

En aquestes línies no parlava de canelons des de la primera visita a Can Massana, així que em vaig tornar a ‘sacrificar’. Quatre canelons (¡déu-n’hi-doret!) que ja m’agradaria trobar-los en els serveis a la carta de molts llocs que he trepitjat en la meva vida. I el xató, sense tonteries: generós amb el bacallà, amb salsa xató en justa proporció, olivada i coronada amb dos filets d’anxova. Un altre plat que tranquil·lament passa la mà per la cara a molts d’altres de cartes alienes.

Amb el segon passa una mica el mateix. Hi ha sis opcions de les quals indefectiblement vaig descartar una: l’entrecot de la vall del Llémena, perquè el suplement em feia injustificable poder explicar-ho en aquesta secció, però quan el veies passar les temptacions es feien presents, és un fet. L’altra opció que vaig descartar és la galta de porc: perquè soc un bon soldat i perquè, malgrat ser el més recomanat (fins i tot pels de la taula del costat), no puc estar donant-vos la matraca sempre amb el mateix plat per molt que estigui al meu podi de plats favorits.

Així que em vaig demanar el costelló a la brasa: els ossos sortien sense necessitat de ganivet, acompanyat de patatetes al caliu i un formòs pebrot verd. L’excepcionalitat d’aquesta entrada inclou que tampoc us fregeixi el cervell novament amb patates ídem. Soc tot detalls avui. He de dir que el lluç al forn de la meva estimada acompanyant, en el qual vaig clavar forquilla, era també un delit per als molt peixaters.

Per rematar-ho (perquè tristament tot àpat també té un final) vam poder escollir entre 12 postres (¡sí, 12!) opcions totes desitjables. Pres del pànic, em vaig refugiar en la crema catalana: amb el sucre cremat al moment i el sabor i textura que un clàssic de la nostra gastronomia mereix.

Notícies relacionades

Menú del dia: Bar Morryssom, des de Conca amb amor

Menú del dia: Tres Encinas, maquinària ben greixada

També vaig clavar cullera al flam d’ou d’enfront, perquè les addiccions gastronòmiques tenen això, que no pots deixar passar coses bones que passen per davant.

A més del goig de trepitjar una preciosa casa amb tanta història, amb Can Roca em va tornar a passar allò que, a l’acabar les postres, desitges començar de nou. I no precisament per haver-te quedat amb gana. Estem davant un bastió intergeneracional que no fa pinta d’acusar el pas dels anys. Un lloc on peregrinar si no tens el privilegi de tenir-lo a prop.