Menú del dia: Carina, la senzillesa i la humilitat sempre guanyen

Som a les portes de concloure la temporada. Serà la primera temporada completa d’aquesta secció i, sincerament, toca començar a tancar el xiringuito per agafar forces de cara a la temporada que ve. Això, no obstant, no vol dir que anem de mala gana fent-ho per fer, perquè espero deixar el pavelló ben alt. I amb aquest propòsit em vaig citar amb tota una senyora cuinera (perquè, quan s’és cuiner/a, mai es deixa de ser-ho) i amiga, la meva estimada Maria Nicolau, de qui tenia ganes de saber en persona tot el que li passa en la seva nova etapa.

Per coses de la logística mútua, la cita havia de tenir lloc a l’Esquerra de l’Eixample barceloní (gairebé a la frontera amb la Diagonal), zona que no controlo gaire bé i que em representava un repte perquè, tonto de mi, pensava que poca cosa hi havia en matèria de menús destacables. Afortunadament, vaig comptar amb la inestimable ajuda de la meu ‘partenaire’ Shawn i la paret es va convertir en un amable pendent que feia baixada amb varietat per escollir. Un cop tot preparat, a última hora s’hi va apuntar Óscar Soneira, amb qui poques hores després m’havia citat a la Bodega Carol, però que va venir perquè calia alimentar-se i no està gens malament fer-ho amb amics a la vora.

Així que ens vam plantar allà, davant el Carina, un bar restaurant regentat per una encantadora parella i de mesura perfecta per acollir la gent com l’acullen, amb aquesta sensació de ser al menjador de casa seva i on els comensals se cedeixen les taules els uns als altres perquè tots disfrutin al cap de poca estona, sigui l’esmorzar o el dinar, amb la millor comoditat possible.

Van ser cinc les opcions per al primer plat i, malgrat que els tres comensals teníem claríssim què demanar, ens vam deixar pel camí els ous farcits i els macarrons, que, a jutjar per la pinta que feien, no haguessin desmerescut el gaspatxo que els meus acompanyants van demanar ni les mongetes amb cloïsses que em vaig adjudicar, perquè sí a l’estiu i sí al gaspatxo, però amb un desig de cullera com aquest no puc resistir-me de cap de les maneres.

Mentre els veia disfrutar i reafirmar-se en la seva decisió, ficant-hi trossos de pa per gaudir com animals, servidor també va disfrutar d’unes mongetes ben cuites (cosa gens fàcil) amb una salsa marinera i una abundància de cloïssa sempre benvinguda en un menú de migdia.

Van ser també cinc les opcions per al segon plat, tot i que aquí vam tornar a la pràctica unanimitat que facilita trobar carn arrebossada. Va guanyar la vedella al llom per dos a un, i això és el que dona la qualitat a la pel·lícula. A més, jo ja tenia ganes d’escriure en aquestes pàgines sobre un (altre) dels meus vicis confessables: l’escalopa arrebossada. Una cosa tan senzilla com efectiva i saborosa, lamentablement enquadrada en aquesta maltractada categoria gastronòmica del ‘menú infantil’, creada per marginar i maleducar les criatures i alhora donar un sentit pejoratiu a plats tan espaterrants com els que van aterrar a la nostra taula. Però és que, a més, tant el llom com la vedella estaven tendres, gens oliosos i ben escortats d’unes patates fregides que ja voldrien molts poder oferir.

Cada vegada que arribo a aquest paràgraf (perquè aquesta secció té una certa estructura, què us pensàveu), recordo les paraules de Fernando Sáenz, mestre gastronòmic (no m’atreveixo a encasellar-lo) a qui recentment vaig tenir el plaer de conèixer al seu propi feu de La Rioja. Ell sol dir, no recordo al detall si amb aquestes paraules, que vagament es parla en les cròniques gastronòmiques de les postres, i va, avui no fugiré d’estudi; perquè resulta que en aquesta casa són d’oferir postres gelades al tall. I, és clar, havent-hi aquesta opció, per què hauria d’escollir-ne alguna altra, la veritat.

Notícies relacionades

Menú del dia: Bar Morryssom, des de Conca amb amor

Menú del dia: Tres Encinas, maquinària ben greixada

N’hi havia de diferents tipus, però el que va tenir un èxit aclaparador va ser el gelat de torró. Entre galeta, com manen els cànons. Una delícia completa que, complementada per un bon cafè, va posar el colofó a tan esperada trobada. Ometré que vaig ser seduït per una altra opció de gelat de tall, la comtessa, en la qual vaig caure de quatre potes (i vaig disfrutar) tot i que després em van donar un tallet de gelat de torró per acontentar el nen. Ja que anàvem de ‘menú infantil’, doncs fem-ho bé, perquè no ens n’hem d’avergonyir.

Com que en l’anterior entrada em vaig passar el pressupost límit d’aquesta secció per un euro, ara compenso l’esmentada excepcionalitat amb un menú, el del Carina, de ni més ni menys que 11 euros. En definitiva, som davant un oasi en plena voràgine de l’Eixample barceloní. Un miracle que existeixi. Un privilegi que puguem disfrutar-lo.