Menú del dia: Cal Toni, geni i figura

En la línia apuntada en l’anterior entrega, de voluntarisme de deixar la cosa ben amunt abans de tancar la paradeta per descans (meu i vostre, espero), anem amb el que va ser la intenció d’anar a dinar sol en una acció rapideta, però va acabar sent una jornada de retrobaments.

Resulta que anava jo per la zona de Sant Antoni, tocant al Paral·lel (zona que, si no m’erro, no ha sortit encara en aquesta secció) i m’havia de dirigir a algun lloc a dinar.

Bé, no, serem sincers: el cert és que tenia fins i tot a l’agenda que, com que havia d’anar per la zona, no podia perdonar una visita a Cal Toni. Comptava amb haver-lo clissat un dia caminant pel carrer d’Entença i anava recolzat per l’aval del meu company de fatigues ‘clotensis’. En definitiva: premeditació i traïdoria (que no nocturnitat).

I allà em plantava, a Cal Toni, a tocar d’un dels ‘pintxotorti’ més potents de la ciutat: el del Bar Lalan’s. Em vaig parar a fer la foto de rigor de l’entrada i tot seguit vaig creuar el llindar amb la feliç casualitat de trobar-me la Marione i la Roxy, aquesta última, una d’aquestes persones que dignifiquen la sala tal com mereix.

Perquè molt bé això d’ensabonar els cuiners, però ens oblidem sovint dels que ajuden a equilibrar la balança, que són absolutament vitals. Després s’hi va acostar la Rita, també assídua del local, de manera que malament havia de donar la cosa perquè un lloc que escull gent amb tant criteri decebés.

Aquest restaurant, a més, és un emblema d’aquesta sala, recolzada per formidable cuina, perquè Toni capitaneja el bar(co) amb tal classe que no m’estranya que tothom surti acomiadant-se’n, encantat de la vida.

No som davant un menú ‘stricto sensu’, sinó que cal pensar-ho en clau de casa de menjars com altres de llegendàries a la ciutat: preu per a cada plat, però ajustat perquè la cosa resulti en un menú vàlid per comentar-se en aquestes línies.

Cap tonteria semblava ser l’arròs a la cubana o el xató, però, ja em perdonareu, el dia de la visita estàvem en les últimes faves de la temporada i a la catalana, com s’oferien aquell dia, no era una cosa fàcil de rebutjar.

Sobre les estovalles individuals que et desitja que disfrutis del que arriba, es va posar l’important guisat. Amb generosa quantitat de cansalada viada i xoriço, amb caldo grassonet. Cullera i pa per sucar, bons símptomes d’un bon aterratge en un menú.

La bona de Roxy, que havia acabat de dinar poc abans, abans d’acomiadar-se, em va etzibar: «Moyano, el bistec t’agradarà». Passa que fins ara no he parlat de bistec de vedella per aquí i, compte, que sota l’aparença de senzillesa, no és un plat que sigui fàcil de treure al punt que toca ni amb el tall que toca. I com visc amb l’horitzó que marquen els filets de bou de la meva adorada Bodega Josefa, doncs no m’ho penso dues vegades.

Agraeixo moltíssim la recomanació, perquè és un bistec generós en mida, d’ideal calibre i sucosa. Amb una abundant ració de patates daurades i cruixents. Em deixo els molls fregits o un homenatge amb les costelles de be per a un altre dia.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Poca gana em va quedar per a les postres, així que vaig passar directament al cigaló, noble beguda de la qual difícilment em convenceran per deixar de defensar-la ‘urbi et orbi’.

Quines ganes tenia de disfrutar a Sant Antoni, que afortunats que són i que content em quedo de deixar això a tocar de la trentena entrega d’aquesta manera. ¡Salut!