Gastronomies
Jordi Herrera (ex Manairó): com es pot tornar després d’una mort i un tancament
Un xef atípic, traçut, constructor d’aparells: va tancar el restaurant Manairó, que havia aconseguit una estrella, fa un any. El pitjor encara havia d’arribar: al cap de dos dies va morir el seu germà.
El restaurant que va rebre dues estrelles (i va ser oblidat)
Jordi Vilà (Alkimia): «La vida m’ha fet un avís»
La intriga arriba mitjançant el correu d’un lector, el Carles, interessant-se sobre què ha sigut de Jordi Herrera (1965), cuiner excel·lent al restaurant Manairó, ja extint, guanyador i perdedor d’una estrella, un manetes que va dissenyar artefactes com la graella de claus i un forn batejat amb grandiloqüència com a Brutus, home de ferro que també esculpeix aquest material.
El Jordi no és un xef corrent ni gregari, així que ha dibuixat una carrera atípica i solitària, amb alts i baixos, amb reinvencions i esclats.
El primer que diu al telèfon és: «Amb el que m’ha passat, no sé les persones que s’haurien refet». Necessitat d’una conversa cara a cara, una cita al cap de pocs dies a Argentona, a Quatre Rellotges, una edificació de principis del segle XX que va ser restaurant tradicional i, abans, una vivenda monumental coneguda com a Can Poi.
Associat amb un inversor d’origen mexicà, Jordi Herrera es desdoblarà: els migdies, cuiner de menú i, a les nits, cuiner artista, amb sopars maridatge amb escultures de Miquel Aparici (¡tan còmode que és el vi!) i, en col·laboració amb el lutier Joan Carles Parellada, de quina manera es poden «cuinar cançons i canviar les notes per gustos».
Però encara no hi és, ni en la rehabilitació d’un petit auditori-cuina, ni en la recuperació dels hivernacles i la piscina a la manera d’un estany il·luminat. És al menú de 17 euros de migdia, amb l’herència discreta de l’alta cuina: la crema freda de carbó d’albergínia, el trinxat de mongetes amb guisat de xai i pells de verat o el pop rostit i amb verdures al forn.
La inversió prevista, ho explica el Diego, l’empresari, és abundant: «Un milió d’euros d’aquí al desembre». En aquesta visita provisional, la decoració és encara la d’un establiment perdut en el temps, amb aquesta rutina de l’antic per oblit més que per intenció. Tot canviarà i la cuina i les sales s’adequaran.
Les raons per les quals el Jordi va liquidar Manairó el 3 de juliol del 2022 són variades: el cansament, sí, el cansament («el desencant de l’alta gastronomia»), les limitacions de l’espai, la dictadura dels clients amb ínfules i la fatalitat. Les ensopegades van començar el 2019, amb un veí disgustat i amb un embolic de tancaments injustos i obertures i disculpes de l’autoritat i pèrdua de capitals, segons explica el xef: «I mira que va ser la millor etapa, molt creativa».
Al final, un microequip: un rentaplats, un cap de sala i el Jordi. El cap de sala va tenir un accident en el qual va morir la seva dona i ell va quedar malferit. Devastació. El rentaplats, ascendit a cambrer, el va fitxar un hotel. Impossible seguir en solitari.
Soledat, impotència, ràbia, por. No sabia què fer a la vida. Estava sense feina, sense res».
El 3 de juliol va dir adeu a Manairó després de 19 anys. El 5 de juliol, el seu germà Carlos va xocar amb la moto i va morir. Dues morts seguides: una no s’assembla a l’altra, de cap manera, però va sumar dols. I el cuiner va desaparèixer. Podria haver-se’n anat a treballar a qualsevol lloc, potser tornar a l’origen com a professor d’hostaleria.
Separat de la seva parella, es va tancar a casa i va agafar una guitarra: «Adona’t del que aguanta una persona... Soledat, impotència, ràbia, por. No sabia què fer a la vida. Estava sense feina, sense res. El xoc emocional va ser l’hòstia. No podia pensar i jo soc dependent del meu cap i només veia passat i pena».
Per ajudar la seva cunyada, va decidir ocupar-se del cavall del germà, un pura sang. De nom, ‘Record’. Record. Diu que mai havia plorat tant com quan el cavall el va mirar, ull amb ull, cara amb cara. El va abraçar.
Record.
«Aquesta conversa no hauria sigut possible fa sis mesos. Abans de la pandèmia vaig dir: ‘Ja no ens poden passar més coses. Pitjor no podem anar’». Aquesta broma que desintoxica. Riem. Un Nostradamus, li dic. Del germà també va heretar un parell de motos. Ell té la seva, una BMW. En una ocasió es va trencar dues costelles al xocar amb un senglar.
Ha perdut 42 quilos, vesteix samarreta de Guns N’ Roses, arracades, pantalons estrets, botes marrons, dos tatuatges als braços: el pensador de Rodin i ell mateix quan era jugador de rugbi. Està acostumat als cops, però no al joc brut de la vida.
El Diego, el soci, ha llogat el seu cap. Jordi no ho diu així, però jo ho entenc d’aquesta manera: «Si perdo l’esperit analític i el plantejar el perquè de les coses soc un inútil». L’engranatge del cap torna a girar: «Aquí passaran coses molt importants. Quan algú diu: ‘Això és impossible’. Jo dic: ‘¡Mola!’».
Notícies relacionadesEl cap fa piruetes, però és un despistat. No s’ha adonat que avui és dilluns 3 de juliol. I dimecres, dia 5.
Record.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
