Un vidre que enclou un paisatge
Ofegar l’ego en una copa de vi
Un projecte a La Rioja alabesa tot just començat, Bideona, entrecreua 350 parcel·les amb les històries dels seus viticultors
Al celler Bideona, a Villabuena de Álava, a la Rioja alabesa, el sol fred de finals de novembre trenca les previsions d’un matí sota zero, amb un nítid contrast entre la plana d’or vell, amb els ceps escapçats, i la serralada Cantàbrica coronada per núvols com una muralla grisa. «És el ‘föhn’», diu algú.
L’efecte ‘föhn’, aquesta massa humida, seria un bon títol per a una novel·la de soledats, boires i assassinats.
Els de Bideona, que significa el ‘bon camí’, una aliança de la família Izaguirre, elaboradors de xacolí, i Península Vinicultores, són els últims a arribar a La Rioja, i ho fan amb tanta prudència com ímpetu, sabedors que no és el mateix posar la bota al fang que al bassal.
Des d’una terrassa acabada d’estrenar, ja que van acabar les obres just per a la verema del 2021, i amb vista al ‘föhn’, aquest límit gasós, Tao Platón, el director tècnic, amb un nom tan formidable que sembla un pseudònim, assenyala la parcel·la del viticultor Joseba Ibáñez, una de les 350 integrades al projecte i que es troben disseminades per vuit localitats.
Si el mapa s’escruta des de l’aire dona una visió desordenada: són les peces escampades d’un puzle. Trobar-les va ser tasca de perdiguer o de pacient optimista davant un trencaclosques gegant. El Tao, que sembla un oracle perquè parla poc però diu molt, va entrevistar «molts avis» perquè l’orientessin, vares de saurins que vibraven amb el vi més que amb l’aigua.
Andreas Kuback, el director general i Master of Wine, que agrupa la reialesa internacional del sector, profereix: «L’important no és la propietat, sinó la viticultura». En part són amos de terres, en part compren els viticultors amb acords que, de vegades, són per escrit i d’altres, sota la més estricta de les lleis: l’encaix de mans.
Trenca aquest llaç llenyós i atén-te a les conseqüències.
L’Andreas, d’origen alemany però valencià als 15 anys per decisió familiar i madrileny després per voluntat, parla de «vins d’origen», com a alternativa viable respecte als «vins d’estil o vins d’autor».
Vol que els egos s’ofeguin a la copa, que el protagonista no sigui el cellerer, sinó la terra, el lloc: «Fer l’ampolla al camp. Altitud, diversitat de pobles i parcel·les, els sòls calcaris, l’edat de la vinya, que, en el nostre cas, té una mitjana de 53 anys. Poden donar vins de talla mundial».
Penso en la copa com en una d’aquestes boles que enclouen un paisatge i que, al posar-los cap per avall, cau la neu.
Més tard, amb l’ull de llebre L4GD4 (¡tocat! ¡enfonsat!), de Laguardia; el V1BN4, de Villabuena, i el L3Z4, de Leza, tots tres del 2018, buscaré el mineral, buscaré el fred, buscaré la calor, buscaré l’elegància de la nuesa, buscaré l’Ebre a la llunyania, en un meandre que sembla d’acer. Buscaré les persones.
Ens desplacem a una parcel·la davant Samaniego, amb l’església de color siena al fons, i uns ceps, gruixuts, que s’alcen de terra com mans de gegants enterrats. Pertany a Porfirio, ‘Popi’, i es diu San Roque, per la pròxima ermita en ruïnes.
El Tao explica el que el Popi li va explicar: «Aquesta vinya la vaig plantar amb el meu pare el 84. No és una vinya vella’. ¡En altres llocs seria considerada una vinya vella! Tant de bo jo tingués una unió tan forta amb la terra, amb una vinya plantada amb el meu pare».
Notícies relacionadesLa parcel·la de Joseba Ibáñez, amb qui vaig començar la història, és a prop del dolmen El Montecillo. Allà, Joseba ha aixecat un museu a l’aire lliure amb pedres que ell mateix talla seguint aquest ritu megalític. És un cementiri. Ibaola Harriak, un cementiri ateu, sense cossos, només cendra.
La superfície, abonada pels homes i les dones. No és circumstancial que on la mort és ben acollida brolli la vida, i la bellesa.
