Els sis vins preferits de l’enòleg Carlos Villar, director general de Protos

«Els vins de Jerez són els grans oblidats tot i que ara s’estan posant de moda. Són vins únics al món, bastant complexos. Per això han d’estar en qualsevol selecció. M’agraden molt per a aperitius i m’agrada el seu deix de fruita seca al nas o en boca. I aquesta mançanilla del celler Delgado Zuleta és molt bona».

«Aquest és un blanc fresc, com m’agrada a mi. A Galícia n’hi ha molts grans exemples, tot i que amb el canvi climàtic cal anar-se’n a la part més atlàntica. Altos de Torona és a les Rías Baixas, a prop de la desembocadura del Miño, en una vinya espectacular en un turó amb una bona exposició. Es tracta d’un ‘albariño’ 100%, amb bona acidesa i molt bon caràcter. La gent no està acostumada a prendre ‘albariños’ amb certa criança sobre pòsits com aquest, però si no són gaire joves mariden molt bé no només amb peixos i mariscos, sinó també amb tota mena d’arrossos i carns blanques».

«M’agrada molt la meva zona, Rueda. I m’agraden molt els vins de Belondrade, de poca producció, de guarda, no per al consum immediat. Tots tenen una mica de fusta o criança sobre pòsits. Quinta Apolonia és més fruitós i jove, amb menys acidesa i menys cítric que els de Rías Baixas, però té un punt de poma verda, de pinya, de fonoll... L’amargor al final et permet maridar amb molts menjars, que no cal que siguin aperitius»-

«Calatayud és zona de garnatxes centenàries, que estan una altra vegada de moda i agraden molt. Borsao és un celler que en té, que és més o menys popular, i que és honest perquè dona molt bon producte a preus lògics. Em quedo amb Tres Picos. La garnatxa és una varietat molt diferencial respecte a l’omnipresent ull de llebre, molt més fresca, que ben envellida resulta una mica dolçassa, amb certa oxidació. La vaig prendre d’aperitiu fa poc amb un amic, sola, però va molt bé amb qualsevol plat perquè és una varietat molt domable, tot i que tingui bona acidesa i longevitat. Un bon exemple del que dona Espanya en altres varietats més enllà de l’ull de llebre, el ‘verdejo’ i l’‘albariño’».

«La Rioja és una de les zones més populars perquè els seus vins agraden a la gent. Marqués de Cáceres genera rebuig perquè veus les seves ampolles per tot arreu, però hi ha una raó: és dels cellers que les ven amb molt bona relació qualitat-preu. Crianza 17 no és un ‘rioja’ dels d’abans, més àcids, amb menys cos i menys color. Té més fruita negra, color i estructura, així que encaixa molt bé amb tot. Ha perdut aquella acidesa i aquella ‘riojitis’ d’abans perquè el celler va ser dels primers que va buscar un punt més de modernitat, en la línia del que agrada ara. Són una mica més lleugers que els de Ribera del Duero, amb menys color, menys estructura i menys tanicitat, però que es poden beure i disfrutar molt. Lliguen amb tot perquè no són tan potents ni especiats, tot i que no me n’aniria a rostits ni a menjars gaire condimentats ni especiats. Una costella li aniria molt bé».

«És el nen mimat del nostre celler, ha sigut un projecte de recerca que ha durat anys, i és el que millor expressa el terròs i l’ànima del nostre celler. Està elaborat amb tinta fina i és molt típic de Ribera del Duero: té estructura, caràcter i bon color, però alhora resulta fàcil de beure, molt agradable, amb aromes mentolades i de fruita vermella i negra. El combinaria amb gairebé qualsevol cosa perquè és fresc, gens pesant. O per disfrutar fins i tot sol».