Ja no bevem vi com abans. ¿El postureig ha arribat per quedar-se?

Més enllà del seu caràcter comercial, també és un fòrum on, durant tres dies, es parla de tot el que envolta el vi. Un bon lloc per escoltar què es cou en el sector, des dels problemes amb el canvi climàtic fins a la digitalització del negoci, passant per les tendències de consum.

I és en aquest últim camp en què val la pena escoltar Santi Rivas, autor del supervendes ‘Deja todo o deja el vino (Muddy Water’s Books), crític de vins, campió d’Espanya de Tastos a Cegues per Equips 2018 i líder de Colectivo Decantado. En la seva xerrada d’aquest dimarts, l’expert comentarà i tastarà amb els assistents 13 vins, els mateixos que capítols té el seu llibre supervendes, que ja va per la quarta edició. Amb aquests glops mostrarà el camí o camins que estan seguint els gustos dels bevedors.

Una original i efectiva manera d’explicar per on van els trets de les modes. Segons ell, n’hi ha una de principal: el consumidor «conscient», el que pren el vi de manera «intel·lectual» perquè ja en té certs coneixements, «vol projectar una imatge que creu que té –i que és falsa– a través de les copes que pren», sobretot a les xarxes socials, gran aparador de la societat de l’espectacle en la qual estem immersos. Dit en altres paraules: hi ha un postureig creixent.

«El vi sempre havia sigut una representació d’estatus o reconeixement i ara ho és d’un estil de vida, d’una ideologia fins al punt que et puc dir què vota el que beu vins naturals, el que beu vins de Ribera del Duero, el que només beu vins catalans...». ¿D’esquerres, de dretes, nacionalistes, respectivament?, li preguntem. Rivas somriu, una forma d’aprovació tàcita a la nostra pregunta. «I aquest tipus de consumidor estètic, ideològic, va començar a aparèixer fa tres o quatre anys», calcula.

Aquest «canvi de paradigma en el consum de vins» ha començat a arrossegar als elaboradors, que volen agradar el públic tot i que hi hagi situacions tan paradoxals com el fet que hi hagi cellers que venen milions d’ampolles que ningú publica a les xarxes perquè ningú les valora mentre que n’hi ha d’altres que només en fan 5.000 i en canvi acumulen 50.000 impressions».

Rivas, que tasta unes 500 referències al mes, identifica tendències clares com que ara «avui dia es prefereixen negres més prims i es busquen blancs amb més criança, més entitat, més jerarquia». «Això fa que hi hagi vins d’aquest tipus que fa cinc anys costaven 15 euros i que ara són gairebé introbables i apareixen a les cartes de restaurants internacionals a 700 dòlars, o que en costen 40 si tens quotes del celler i 2.000 si no els tens».

«Xenofòbia ampelogràfica» i «determinisme latitudinal»

Parlant de preus, els aficionats «necessiten flipar-ho» amb el que paguen. És a dir, que «no consideren que alguna cosa de 15 euros sigui realment bona i necessiten pagar cert preu, 30, 40, 50 euros». «Però no són gilipolles, no pagaran 1.000 per una ampolla».

Notícies relacionades

13 vins blancs per quedar-se amb els ulls en blanc (de gust)

Un caneló, un corpinnat i la reivindicació del Penedès, per Pau Arenós

També parla de prejudicis. I en termes entre divertits i altisonants. Per exemple la «xenofòbia ampelogràfica» (l’ampelografia és l’estudi de les variades de vinya) i el «determinisme latitudinal». La primera es refereix als que no beuen vins elaborats amb varietats foranes. «Per exemple, rebutjarien un vi de Toledo fet amb cabernet sauvignon», explica. I això fa que cada vegada siguin més els cellers que aposten per les varietats autòctones. Però aquí va la seva reflexió: «¿un cabernet d’una vinya de 80 anys no és autòctona?».

El «determinisme latitudinal» és el consum que converteix un bon vi d’una zona en un èxit mentre menysté altres bons vins d’altres àrees. «Per exemple, no és el mateix fer vins a la serra de Gredos, perquè ens ha donat per això de manera totalment aleatòria, que a Arlanza, on no et fa cas ningú». Vaja, que no hi ha una raó objectiva per triar una elaboració d’una zona o una altra, tan sols caure en gràcia.