Romanée-Conti, Château Haut-Brion, Niepoort Vintage... Els cinc vins que han flipat la sommelier María José Huertas

«Les poques vegades que he pogut tastar un Romanée-Conti sempre m’ha semblat una altra cosa. El resumiria així: una altra cosa. És perfum, és seda pura, d’una elegància extrema. Recordo que una vegada vaig fer un tast vertical i eren increïbles tots. A nas és molt floral, amb molta fullaraca, molt fruit vermell i negre, espècies... I tot molt ben entremesclat, però sobretot molt, molt, molt perfumat. I després a la boca és el que et deia abans: sedós, amb un equilibri perfecte, súper llarg al final i també molt ampli sense deixar de ser delicat. L’últim any que vaig tastar va ser la 2007 perquè l’he tingut l’he tingut al restaurant».

«Sens dubte, aquest és el meu vi favorit de Bordeus, que a més és un dels grans de Burdeus. Vaig tenir la sort de fer un tast vertical en el qual vaig poder tastar molts anys, i d’elles em quedo amb la 2000. La vaig comprar per a uns comensals russos de Paco Roncero Restaurante. És un superany que he anat tastant de tant en tant. El seu nas és increïble, mantenint la fruita i barrejant molt bé amb les aromes terciàries. Mira que hi ha molts ‘bordeus’ amb molta complexitat i aromes terciàries amb molt cuir, molt cafè amb llet, molt torrat, molta fusta... Però aquest és elegant, complex... i amb un equilibri perfecte a la boca, amb acidesa, tanicitat i fruita. És el cop a la taula dels grans de Bordeus».

«Sempre dic que el més important d’un vi està a la boca, en la longitud, la complexitat, la intensitat que ofereixen. I Jerez està per sobre gairebé de qualsevol vi del món. Em quedaria amb qualsevol d’ells, però si n’he de dir un, proposo aquest, que és molt senzill. Aquesta mançanilla em sembla deliciosa, salina, amb ametlla, punxant, complexa, molt fresca i fàcil de beure fins i tot dins de la complexitat de la mançanilla. Recordo com m’ho vaig passar de bé en les curses de cavalls mentre la prenia amb vista al mar».

«He estat un parell de vegades en els tastos d’anys molt vells de Marqués de Riscal amb ampolles de col·lecció que guarden al celler i que obren molt de tant en tant quan organitzen una cosa molt gran. I recordo la vegada que van degollar tres ampolles. Totes tres eren dignes, allò encara era vi; no hi havia vinagre ni volàtils. Era increïble. De fet, hi va haver diversos sommeliers que van acabar plorant d’emoció pura. Va ser memorable».

«Ara trio el dolç que va portar Dirk Niepoort a casa meva, amb la qual cosa la nit va ser un espectacle. Era un vi d’uns 150 anys de ‘garrafeiras’ velles que no està a la venda perquè és del seu celler personal, tot i que suposo que en algun moment es va arribar a vendre. Encara tenia una mica de cacaus, era molt terrós, amb una mica de maduixa molt compotada, amb bastant pòsit a la boca... Encara estava enter, viu. Si el destaco no és tant una explosió organolèptica sinó pel moment de beure’l. Això d’arribar a casa de treballar i trobar-te Dirk Niepoort a casa...».