Josefina Castellví: «He complert tots els objectius que em vaig proposar»

Li agraden els fons marins, els icebergs i el vol i la piuladissa dels petrells del Cap tant com cuidar els rosers que té a la seva casa del Pirineu, fer puntes de coixí per confeccionar les estovalles de l’altar major de la Sagrada Família i contemplar les fotografies dels dies passats a l’illa Livingston, a l’arxipèlag de les Shetland del sud de l’Antàrtida.La cèlebre científica Josefina Castellví, als seus 78 anys, és per segona vegada finalista del Català de l’Any.

La primera vegada que la microbiòloga i oceanògrafa, pionera de l’exploració antàrtica espanyola i directora de la base Joan Carles I entre els anys 1989 i 1994, va optar a aquest reconeixement també estava entre els elegits un futbolista del Barça. Aquell any va ser Bojan Krkic, que va deixar el club el 2001. En aquesta edició, el jugador finalista és Xavi Hernández.

COINCIDÈNCIES / En aquests últims temps, els daus del destí fan que Castellví es creui sovint amb el Barça. «A Televisió de Catalunya han canviat tres vegades la data d’emissió del documental Els records glaçats (que ella protagonitza) perquè no coincideixi amb un partit del Barça. M’acaben de comunicar que finalment es programarà dimarts que ve», explica amb ironia la investigadora especialitzada en contaminació i ecologia marina, que el 1960 va entrar a l’Institut de Ciències del Mar, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

Els records glaçats és una pel·lícula dirigida per Albert Solé que relata el recent viatge de tornada a l’Antàrtida, on l’exploradora polar havia lluitat contra gèlids vents durant nou campanyes en busca de bacteris que es desenvolupen en condicions i ambients extrems.

Gràcies a la seva distribució a les sales cinematogràfiques a principis d’aquest any, Castellví ha entusiasmat el públic amb la seva emotiva epopeia vital i l’especial relació de respecte i d’admiració mútua que manté amb Antoni Ballester, que va ser el seu cap al camp de la base Joan Carles I i a qui una embòlia va allunyar de la investigació científica. El documental mostra com ella empeny la seva cadira de rodes pels carrers de Barcelona, li recita poesies al saló de casa seva i li truca per telèfon en ple oceà Antàrtic des del vaixell Hespérides, malgrat que ell no pot articular paraules.

«Havien transcorregut 25 anys des de la meva última estada a l’illa Livingston. L’objectiu de la base segueix sent la investigació, l’entrega absoluta, però el paisatge ha canviat. Amb prou feines neva, plou. Això abans era inusual. El terra era una manta blanca. Però el que més m’ha sorprès és la glacera que es contempla a uns vuit quilòmetres des de la badia. El gel està torturat, fins i tot es pot veure la terra negra i volcànica que té a sota», descriu una dona, forta, sincera, de caràcter incansable, per a qui la investigació no té fronteres, encara que reconeix que no ha renunciat mai a res per ser una científica reconeguda internacionalment: «La vida et porta per camins que no planeges, però sempre tens l’opció d’escollir. Jo he complert tots els objectius que m’he proposat».

Notícies relacionades

Festa del Català de l’Any 2023: el conclave abracadabra del Mago Pop emplena de VIPS el temple del disseny barceloní

El Mago Pop rep el Català de l’Any valorant «el carinyo de la gent»

Filla d’un metge, es va llicenciar en Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona, l’any 1960, amb Premi Extraordinari. «La meva tendència sempre ha estat la duresa. Sóc molt exigent amb mi mateixa. Sóc tossuda i lluitadora, però des que em vaig jubilar el 2000 he canviat. Enfoco la vida d’una altra manera. Ara no discuteixo, a penes m’enfado. No val la pena. Ja no tinc objectius pels quals lluitar en aquest moment. Repeteixo: els he complert tots», se sincera. Això sí, no suporta la falsedat, els enganys i la hipocresia. «Sobretot la gent que va per darrere i la falta de valentia a l’hora d’enfrontar els problemes. És important ser valent i saber dir no a certes coses».

Té facilitat d’expressió i transmet entusiasme quan parla de la seva professió. Ha conviscut en un món que fins fa ben poc era exclusivament d’homes, però a ella mai li va suposar gaires problemes. Ni tan sols quan va ser nomenada directora de la base. «Això sí, m’escapava sola fins a la vora de l’aigua a sentir el cant del gel, el màgic soroll de les bombolles que exploten a l’aigua i que cada vegada se sent menys».