Josep Maria Espinàs, l'observador curiós

Josep Maria Espinàs ha estat publicant una columna diària (amb descans setmanal) des de fa 40 anys, els últims 17 en aquest diari: deu estar a prop de les 12.000. Des de fa 42 anys els barcelonistes canten la lletra que va compondre per a l’himne del club. Es prepara per al que serà el seu Sant Jordi número 62 amb el llibre que farà 90 de la seva bibliografia: La vella capitana. Navegant per la vida i la mort (no s’alarmin; previsor, ja va començar a donar voltes al tema, l’any 2001, amb el seu Temps afegit). Ha caminat i ha escrit 20 viatges a peu, ha publicat 10 novel·les, va gravar 11 discos en temps de la Nova Cançó i, a més, va entrevistar a fons durant sis anys en els programes de Televisió de Catalunya Identitats i Senyals.

    La lògica dels números diria que, als seus 89 anys acabats de complir aquesta setmana, ja s’hauria d’haver retirat, per edat o per esgotament. I sí, Espinàs va anar deixant els viatges, la televisió, fa moltíssim temps les novel·les i la cançó, però segueix fidel a la seva columna diària i al seu llibre anual, quan ja ha passat tant de temps del seu primer article publicat a El Correo Catalán, el 1949. «M’obliga a pensar», explica.

‘DESTINO’ I ELS SETZE JUTGES / Llicenciat en Dret i novel·lista prometedor, amb els premis Joanot Martorell, Víctor Català i Sant Jordi a la butxaca («en uns temps en què hi havia poca competència», va escriure amb la seva característica ironia, britànicament self-deprecating), ja als 60 va decidir que això no era el seu fort. Van venir els anys del Destino del seu cunyat Néstor Luján, de Josep Pla, de Lluís Permanyer i de Joan Perucho, amb columna i reportatges de viatges, llibres il·lustrats amb els fotògrafs de la casa com Vuit segles de carrers de Barcelona amb Català-Roca i Festa major amb Forcano, i l’episodi de militància cultural amb el seu paper fundacional als Setze Jutges.

Notícies relacionades

Josep Maria Espinàs: "L'article diari et repta a pensar"

Josep Maria Espinàs: «El primer que m'exigeixo és no avorrir-me»

    El final de l’etapa Destino va coincidir amb el llançament del diari Avui, on va desembarcar amb la columna que va tenir continuïtat a partir del gener de 1999 a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, recuperant l’epígraf de la seva peça a Destino, Petit observatori. El conjunt del seu treball com a columnista va quedar recollit el 2013 en el volum Una vida articulada, el llibre pel qual voldria ser recordat, amb el qual voldria plantar cara a la displicència amb què l’ha tractat el sistema literari del país i en el qual hi ha la clau de tot el seu treball (terme que prefereix mil vegades al d’obra). Parlant d’ell, afirma el següent: «La meva vida és l’observació»; «tot em sorprèn, tot m’interessa»; «sóc poc partidari d’afirmacions rotundes, de definicions personals»; «no em considero ista de res; «em costa molt ser antirès»; «com totes les persones que creuen en els sentiments, sóc antisentimentalista». 

ELS VIATGES A PEU / Els seus 20 viatges a peu han creat, diu, «un gènere literari propi», el d’un passejant que capta frases i imatges al pas, i també van contribuir a crear algun dels molts equívocs que existeixen sobre Espinàs, als quals va respondre amb una frase punyeterament espinasiana: «La gent associa Espinàs a catalanista i xirucaire. Mentida podrida, mai he portat xiruques». Els viatges per Catalunya es van acabar quan van començar a ensenyar-li l’última obra hidràulica del municipi, i per la resta d’Espanya, amb l’última etapa a Múrcia, quan les cames ja no van donar de si.