Francisco Ibáñez, el comptable que va veure que el seu fort era dibuixar 'mortadel·los'

AFrancisco Ibáñez (Barcelona, 1936) li agrada dir que el seu tamboret i el seu cul són una parella molt ben avinguda. I sort d’això han tingut, i segueixen tenint, múltiples generacions de lectors que han crescut llegint els esbojarrats Mortadel·lo i Filemó, els nyaps a domicili de Pepe Gotera i Otilio, el Botones Sacarino o el seu entranyable i miop alter ego Rompetechos. Sort, sí, han tingut que aquell comptable del Banco Español de Crédito (on el seu cap sempre l’enxampava «fent dibuixets») decidís, el 1957 i malgrat l’oposició dels seus pares, abandonar aquella feina fixa per dedicar-se de ple a dibuixar historietes. El març del 2016, el que dins de la professió ningú dubta a anomenar «mestre» va celebrar 80 anys, i va ser homenatjat amb una gran exposició al Saló del Còmic de Barcelona i amb una edició integral de '13, Rue del Percebe', habitada durant 55 anys per uns increïbles inquilins, que eren reflex de la quotidianitat a l’Espanya franquista. Però Ibáñez, discret, amb el seu permanent somriure sorneguer a la cara,  sempre recorda que el seu fort sempre ha sigut «treballar, treballar i treballar», és a dir: «Dibuixar, dibuixar i dibuixar». 

Infatigable, i sense que la jubilació li passi per la ment –«¿què faria? ¿jugar a la petanca o al mus?»–, segueix dotant del seu inconfusible humor i proverbial ironia Mortadel·lo i Filemó, la seva parella més prolífica, els agents de la ­T.I.A.­ que li van donar, cap al 1958, el reconeixement popular que no l’ha abandonat mai i que el segueixen enfilant en les llistes dels més venuts amb àlbums sonats i ancorats en l’actualitat, com '¡Elecciones!', dedicat a les generals del 2015, o 'El tesorero', amb picades d’ullet a la corrupció i protagonitzat per un personatge més que sospitosament semblant a l’extresorer del PP Luis Bárcenas. Així, enganxa tant xavals com adults i, encara que afirma que no li va «fer crítica social i política», continua treient suc a tot el que l’envolta a un ritme de quatre 'mortadel·los' a l’any, perquè, afegeix, quan acaba un àlbum ja està pensant en el següent. 

Notícies relacionades

Ibáñez, el comptable que dibuixava indis

¡Gràcies, mestre! Ibáñez en fa 80

Havia crescut devorant tebeos –'El guerrero del antifaz', 'Pulgarcito'…– i només tenia 11 anys, el 1947, quan va publicar el seu primer dibuix a la revista 'Chicos': era la cara d’un indi americà. Aviat va entrar en aquella factoria del tebeo que va ser la llegendària Bruguera i d’allà, fins avui, amb milions de còmics venuts (més de 30 des de finals dels anys 80, quan va començar a publicar amb Ediciones B).  

El 1994, Ibáñez va guanyar el Gran premi a tota una trajectòria del Saló del Còmic de Barcelona i, el 2001, va rebre la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts. Cada any nombroses veus demanen que se li concedeixi el Príncep d’Astúries, perquè, si el 2014 el va guanyar un altre gran de la historieta, l’argentí Quino, creador de Mafalda, ¿per què no l’hauria de merèixer el mestre més emblemàtic del nostre tebeo? Però ell no és amant dels reconeixements públics. «El valor del que fem està en la seva pròpia senzillesa, no a aconseguir medalles ni a estar en museus, sinó que la gent rigui». I, com sempre, talla qualsevol pregunta assegurant que per a ell, el millor premi és tenir una cua immensa de fans esperant que els firmi un exemplar i, sobretot: «La mirada dels nens, que arriben amb aquells ullets tan oberts perquè els dibuixi un Mortadel·lo».