Josep Maria Pou, 50 anys de compromís amb el seu ofici

Quan un actor porta 50 anys a sobre d’un escenari, els acaba de complir, pocs reptes li queden al camí. Ni reptes ni, pràcticament, personatges per afrontar. Quan s’han exercit grans rols com, per citar-ne un d’una llista inacabable, el Lear de William Shakespeare (el seu filòsof de capçalera, diu) o s’ha estat a les ordres dels millors directors –a Madrid i a Barcelona– poques assignatures queden per aprovar. Però no és el cas de Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944), que l’any passat es va plantejar enfrontar-se a la balena blanca de la literatura universal. De ser el capità Ahab, de ‘Moby Dick’, la monumental novel·la d’Herman Melville que va portar al teatre en un muntatge, pràcticament un monòleg extenuant, estrenat el febrer passat al Teatre Goya.

Van ser setmanes d’exhaustius assajos, a les ordres d’Andrés Lima, en els quals va haver dememoritzar les gairebé 8.000 paraules, que no són poques, de la versió que va teixir artesanalment Juan Cavestany. Pou es va deixar la pell tant en aquests assajos com en l’escenari a través d’un esforç descomunal que es pot interpretar com el llegat d’una immensa carrera per a aspirants a actor. Aquesta carrera s’ha desplegat al llarg de 50 anys des del seu debut en aquell convuls ‘Marat-Sade’, de Peter Weiss, que va muntar Adolfo Marsillach a la capital d’Espanya, coincidint amb el maig del 68 a París. Era un estudiant de primer curs de la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic (Resad) a Madrid.

Devoció reverencial pel teatre

Ja tenia llavors la passió, juvenil en aquelles dates, d’algú que sempre s’ha abocat al teatre –primer com a actor i en l’última dècada també com a director– i que viu el fet escènic amb devoció reverencial. D’algú que concep l’experiència teatral d’aquesta manera: «A mitja representació, un espectador pot descobrir que el que passa a l’escenari té a veure amb la seva pròpia vida; de vegades, fins i tot, amb el seu jo més íntim i ocult».

És tan gran aquesta passió que porta un temps avisant que s’apropa la baixada definitiva del teló o que s’apagui la càmera i ningú no li digui mai més “acció”, encara que ara per ara, i per sort, només és una intenció a la qual no aconsegueix posar data. «He entregat la meva vida al teatre, amb passió, però per primera vegada estic pensant a abaixar el ritme, a aixecar-me o tenir tot el dia per llegir o passejar per la Barceloneta, que fa sis anys que no ho faig». L’hi deia a Núria Navarroen una entrevista en aquest diari... fa gairebé tres anys.

Per la Barceloneta segur que ha passejat, però allò d’aixecar el peu no casa amb aquest centenar de bolos que ja està fent per tot Espanya a peu coix, pesada pròtesi inclosa, del capità Ahab a sobre. Una gira que desembarcarà el gener del proper any al Teatre La Latina per fer una temporada de tres mesos a Madrid. Ell mateix va explicar, també en aquest diari a Juan Fernández, la causa d’aquesta hiperactivitat professional. «Soc un senyor de 72 anys que va per la vida com si en tingués 18». ¿Per què? «No sé dir ‘no’ als personatges que m’ofereixen. I l’increïble és quecada dia me n’ofereixen més».

El Gaudí d’Honor i un superb discurs

Notícies relacionades

Festa del Català de l’Any 2023: el conclave abracadabra del Mago Pop emplena de VIPS el temple del disseny barceloní

El Mago Pop rep el Català de l’Any valorant «el carinyo de la gent»

Ho afirmava en els dies previs a la gran festa del cinema català, a finals de l’any passat, en la qual va rebre el Gaudí d’Honor del 2017 per aquelles cinc dècades de professió, que va iniciar en un escenari però que va ampliar al món del cinema i la televisió amb el mateix èxit. I va ser protagonista d’aquella gala amb un enorme, tant com la seva estatura (gairebé dos metres), i emocionant discurs, reflex d’un compromís amb la seva activitat professional del qual sempre ha fet gal·la. Va reivindicar la nit del 29 de generdes de l’emoció el seu ofici,«que s’ha de poder fer amb dignitat i no ha de caure en l’autocomplaença».

Aquest vehement discurs, altament elogiat, resumia una trajectòria que situa Josep Maria Pou Serra entre els grans actors espanyols de sempre, un devot del teatre però també reconegut en el cinema i la televisió.Algú que és amo del seu destí i que té a les seves mans, com els grans futbolistes, posar el punt final a la seva carrera.