EL CATALÀ DE L'ANY
Josep Maria Pou, 50 anys de compromís amb el seu ofici
L'il·lustre actor de Mollet del Vallès manté una activitat incessant després d'una reconeguda carrera
zentauroepp37606761 josep maria pou180511210025 /
Quan un actor porta 50 anys a sobre d’un escenari, els acaba de complir, pocs reptes li queden al camí. Ni reptes ni, pràcticament, personatges per afrontar. Quan s’han exercit grans rols com, per citar-ne un d’una llista inacabable, el Lear de William Shakespeare (el seu filòsof de capçalera, diu) o s’ha estat a les ordres dels millors directors –a Madrid i a Barcelona– poques assignatures queden per aprovar. Però no és el cas de Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944), que l’any passat es va plantejar enfrontar-se a la balena blanca de la literatura universal. De ser el capità Ahab, de ‘Moby Dick’, la monumental novel·la d’Herman Melville que va portar al teatre en un muntatge, pràcticament un monòleg extenuant, estrenat el febrer passat al Teatre Goya.
Van ser setmanes d’exhaustius assajos, a les ordres d’Andrés Lima, en els quals va haver dememoritzar les gairebé 8.000 paraules, que no són poques, de la versió que va teixir artesanalment Juan Cavestany. Pou es va deixar la pell tant en aquests assajos com en l’escenari a través d’un esforç descomunal que es pot interpretar com el llegat d’una immensa carrera per a aspirants a actor. Aquesta carrera s’ha desplegat al llarg de 50 anys des del seu debut en aquell convuls ‘Marat-Sade’, de Peter Weiss, que va muntar Adolfo Marsillach a la capital d’Espanya, coincidint amb el maig del 68 a París. Era un estudiant de primer curs de la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic (Resad) a Madrid.
Devoció reverencial pel teatre
Ja tenia llavors la passió, juvenil en aquelles dates, d’algú que sempre s’ha abocat al teatre –primer com a actor i en l’última dècada també com a director– i que viu el fet escènic amb devoció reverencial. D’algú que concep l’experiència teatral d’aquesta manera: «A mitja representació, un espectador pot descobrir que el que passa a l’escenari té a veure amb la seva pròpia vida; de vegades, fins i tot, amb el seu jo més íntim i ocult».
És tan gran aquesta passió que porta un temps avisant que s’apropa la baixada definitiva del teló o que s’apagui la càmera i ningú no li digui mai més “acció”, encara que ara per ara, i per sort, només és una intenció a la qual no aconsegueix posar data. «He entregat la meva vida al teatre, amb passió, però per primera vegada estic pensant a abaixar el ritme, a aixecar-me o tenir tot el dia per llegir o passejar per la Barceloneta, que fa sis anys que no ho faig». L’hi deia a Núria Navarroen una entrevista en aquest diari... fa gairebé tres anys.
«No sé dir ‘no’ als personatges que m’ofereixen. I l’increïble és que cada dia me n’ofereixen més».
Per la Barceloneta segur que ha passejat, però allò d’aixecar el peu no casa amb aquest centenar de bolos que ja està fent per tot Espanya a peu coix, pesada pròtesi inclosa, del capità Ahab a sobre. Una gira que desembarcarà el gener del proper any al Teatre La Latina per fer una temporada de tres mesos a Madrid. Ell mateix va explicar, també en aquest diari a Juan Fernández, la causa d’aquesta hiperactivitat professional. «Soc un senyor de 72 anys que va per la vida com si en tingués 18». ¿Per què? «No sé dir ‘no’ als personatges que m’ofereixen. I l’increïble és quecada dia me n’ofereixen més».
El Gaudí d’Honor i un superb discurs
Notícies relacionadesHo afirmava en els dies previs a la gran festa del cinema català, a finals de l’any passat, en la qual va rebre el Gaudí d’Honor del 2017 per aquelles cinc dècades de professió, que va iniciar en un escenari però que va ampliar al món del cinema i la televisió amb el mateix èxit. I va ser protagonista d’aquella gala amb un enorme, tant com la seva estatura (gairebé dos metres), i emocionant discurs, reflex d’un compromís amb la seva activitat professional del qual sempre ha fet gal·la. Va reivindicar la nit del 29 de generdes de l’emoció el seu ofici,«que s’ha de poder fer amb dignitat i no ha de caure en l’autocomplaença».
Aquest vehement discurs, altament elogiat, resumia una trajectòria que situa Josep Maria Pou Serra entre els grans actors espanyols de sempre, un devot del teatre però també reconegut en el cinema i la televisió.Algú que és amo del seu destí i que té a les seves mans, com els grans futbolistes, posar el punt final a la seva carrera.
radiografia
Dels estudis a la Universitat Laboral de Tarragona, tot just un adolescent, va fer el salt al teatre amateur, a l’universitari i a l’independent. Va ser a Madrid on va iniciar la seva formació a la Resad i on li va arribar la primera oportunitat en el camp professional, gràcies a una convocatòria d’Adolfo Marsillach. A partir d’allà, una carrera que va tenir una segona etapa formativa en la companyia titular del Teatro Nacional María Guerrero. El debut al cinema va arribar el 1973 amb ‘Una mujer prohibida’, i un any després es va estrenar a la televisió amb el recordat ‘Estudio 1’, en una època que defineix com la seva tercera escola. Anys després, la seva presència en sèries televisives ha estat constant (‘Estació d’enllaç’, ‘Policías’, ‘Nit i dia’...). Fins i tot a la ràdio es va prodigar amb el programa ‘La calle 42’. El salt a la direcció teatral va arribar el 2005 amb l’aclamada ‘La cabra’, d’Edward Albee, i tres anys després es va fer càrrec de la direcció artística del Teatre Goya de Barcelona.
- Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024
- Tres hores que van canviar el Barça
- El jesuïta Peris, davant el jutge per la denúncia d’un abús no prescrit
- Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental
- El Govern agilitzarà els 10 tràmits ‘online’ més utilitzats per a la sol·licitud d’ajudes
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia