Oropa, el santuari del pànic

La marededeú del santuari d'Oropa és negra, com la de Montserrat. Se la venera el 29 d'octubre. Els pelegrins hi arriben per una carretera sinuosa, de les que s'enganxen a les rodes quan per pujar s'escull una bici en comptes d'un cotxe. Són 10 quilòmetres d'ascensió, interminables gairebé sempre però sobretot en dues ocasions. I totes dues com a jornades clau en la disputa del Giro. Un 16 de juny de 1993, a un sol dia de Milà i amb la victòria suposadament amarrada, Miguel Induráin va patir una crisi -una mal anomenada pájara- gairebé tan gran com la que també va salvar un mes després, al Tour, una altra vegada a Itàlia, a Sestriere. Un 30 de maig de 1999 a Marco Pantani li va sortir la cadena quan només havia recorregut un quilòmetre d'escalada. Va ser superat per tots els corredors..., i després va travessar el primer la meta, gairebé als peus de la marededéu.

Piotr Ugrumov, letó, prim, a la vora dels trenta anys i amb cara de vell, el que corria gairebé en l'anonimat, no havia dit la seva última paraula al Giro deñ 1993. La pujada a Oropa era l'obstacle final d'Induráin abans de celebrar a Milà la segona victòria al Giro. Un dia abans, a Sestriere, havia guanyat la contrarellotge. Tot anava perfecte, tot... menys les cames d'Induráin. Massa esgotament en una pujada ferotge, terrible, un revolt cada deu metres, uns viratges traïdors que no permetien a Induráin veure on es trobava el seu rival fugat. I va ser llavors quan el pànic es va apoderar del campió navarrès.

«Miguel, tranquil»

Darrere, en el Mercedes del Banesto, el seguia el seu director, José Miguel Echávarri, preocupat perquè creia que se li podia escapar a Miguel la maglia rosa. És llavors quan se salta tots els reglaments, el jutge cridant, cridant l'atenció amb el xiulet. A Echávarri tant li fa. Només vol arribar a l'altura d'Induráin, una lluita contra el pànic. Sap que el multaran. Tan sols vol tranquil·litzar el seu corredor. Dribla els jutges. Es posa a l'altura d'Induráin. «Miguel, tranquil, no el veus per les corbes». Echávarri dissimula el seu nerviosisme. Parla pausadament, com sempre, encara que el moment sigui delicat com a Oropa. «Tens Ugrumov a tot just 30 segons. No el veus però és a la corba anterior. Així que tranquil. Puja al teu ritme i no t'ofusquis, que la maglia no corre perill».

Induráin va arribar al cim d'Oro-pa a 36 segons del ciclista letó i a Milà a 58 d'un Ugrumov que tornaria a ser el seu gran rival un any més tard, al Tour, enganxat a la seva roda, gairebé convertit en la seva ombra, encara que sempre controlat, menys en la cronoescalada d'Avoriaz, igual que Marco Pantani, tercer a París, el 1994, i primer de la general a Oropa, el 1999, i quasi a Milà, si no hagués topat amb Madona di Campiglio i la sang sospitosa.

L'avaria del 'Pirata'

El Pirata s'havia fet un home després de la retirada d'Induráin. Era el millor escalador. El que triomfava en l'anomenat Tour del dopatge, el del 1998, el que reunia tants corredors asseguts a l'asfalt, arrencant-se el dorsal o fins i tot testificant a comissaria, com competint, a l'estela d'un Pantani que el 1999 afrontava el repte d'aconseguir per segon any consecutiu el doblet del Giro i el Tour.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

No obstant, el mateix pànic d'Induráin de sis anys abans es va apoderar de Pantani quan tan sols havia fet quilòmetre i mig d'ascensió. El 1999 les bicis dels corredors professionals portaven dos plats; 53 dents per al pla i 39 per a les pujades (ara la distribució ha variat). A Pantani li va saltar la cadena i amb els nervis i les presses no hi havia forma de tornar-la a col·locar. Però el més greu és que ell va desaparèixer del capdavant del pilot, va ser superat per tots els ciclistes del Giro, i els seus companys del Mercatone Uno no es van adonar de l'absència. El líder tirat a la cuneta i els gregaris forçant el ritme del grup com si res no hagués passat.

Pantani, mort el dia de Sant Valentí del 2004, a causa d'una sobredosi de cocaïna, va resoldre l'avaria i va sortir l'últim per superar en poc més de vuit quilòmetres de pujada tots i cadascun dels seus rivals. Laurent Jalabert va ser l'últim. Va arribar al santuari d'Oropa esprintant i ni tan sols va alçar els braços. «No sabia si quedava cap corredor fugat i no he volgut fer el ridícul», es va excusar. Sis etapes més tard va ser expulsat del Giro. Va entrar en un túnel del qual ja no va sortir.