Sergio Garrote, el campió ciclista que pedala amb les mans

Hi va haver una vegada en què Forrest Gump es va aturar al mig de la carretera i va mirar cap enrere. Es va adonar de les centenars de persones que l’imitaven. Tots corrien darrere d’ell. Però va dir fins aquí he arribat i aquí ho deixo. Volia, sense més ni més, donar un altre sentit a la vida. Sergio Garrote(40 anys) estudiava per ser metge. ¿Una cadira de rodes? ¿Què hi té a veure per poder destacar en el camp de la medicina? ¿Un impediment? ¿Per a ell? Per a ell, no. Mai. Però com Forrest Gump volia trobar una nova orientació. I el canvi el tenia davant. Una bicicleta s’havia creuat en la seva vida. Era una bici diferent, diferent de la que –no ho amaga, per què ho hauria de fer– realment li agradaria utilitzar. Tres rodes i els pedals a les mans, en comptes dels peus. Lluny de ser una joguina, una nova atracció, una ‘handbike’ seria a partir de llavors la seva inseparable companya, fins al punt de convertir-se en estrella mundial i en la gran referència del ciclisme paralímpic espanyol per cobrir-se d’or en els jocs olímpics de Tòquio 2020.

Ara se’l veu escoltant els consells deJesús Ruiz, el seu entrenador, el gran mecenes del Club Ciclista Sant Boi. Lluny d’exigir-li, de fet, Ruiz mira de frenar-lo, que descansar de tant en tant no és dolent i és necessari deixar aparcada la bici a l’habitació taller que té al seu pis de Viladecans. ¿Què seria deGarrotesense laMirian? LaMirian és la seva dona. Però també les seves cames són les seves. La que l’anima i, sobretot, l’ajuda fins que puja a la ’handbike’ perquè les seves mans pedalin com si tinguessin la potència dels genolls de Froome, Bernal o Landa. I fins aquí els tres personatges que formen part d’aquesta història de la qualGarroteés indiscutiblement el protagonista principal.

Mostra la bici que està muntant. Li han arribat les peces a poc a poc. Costa un dineral però se sent orgullós de la que serà l’eina de treball que l’ha de conduir cap a la medalla d’or en les proves de ruta i contrarellotge a Tòquio 2020. «La meva bici només la toco jo». No hi ha mecànic al món que la cuidi amb tant mim com elSergio. En una petita habitació mou la cadira de rodes amb habilitat cap a la taula de treball, busca les eines i mostra els accessoris. «No hi ha tanta diferència amb una bicicleta convencional –explica–, el material és el mateix. Mira aquest canvi, de carboni. Mira la marca. És el mateix que utilitza Valverde». «¿I la cadena per què és tan llarga?», se li pregunta. «És que són dues cadenes unides entre elles. Hi ha més distància entre els plats i els pinyons que en una bici convencional. També les bieles són més curtes perquè es puguin fer els moviments amb els braços».

És just l’instant en quèRuizinterromp la conversa. «És un espectacle veure’l, ajagut a la bici, pràcticament enganxat a terra, pujant diverses vegades Begues, a 17 quilòmetres per hora». SomriuSergio. De fet, és el prototip de l’atleta, no hi ha dubte, que viu entregat a un esport anomenat ciclisme. «Moltes vegades penso, si els cotxes no em veuen i fins i tot en ocasions, a la selva de la carretera, amb prou feines em respecten. Si és un perill sortir a pedalar amb una bici convencional, imagina’t amb la meva». I laMirian, la seva dona, assenteix amb el cap.

A Sergio Garrote no li agrada recordar un passat inscrit en la tragèdia. «L’esport paralímpic no té límit i hi pot haver campions fins i tot amb 60 anys perquè, desgraciadament, tret d’alguns competidors amb lesions des de naixement, mai se sap quan arriba un accident». El seu va ser caure fa 22 anys per la bastida d’una obra. «Llavors jo només tenia un lema, treballar, treballar i treballar. Feia poc que havia nascut la meva filla». I un futur incert quan es va quedar paraplègic. Va necessitar 14 anys més fins que va arribar una ‘handbike’ carregada d’il·lusió. «La vaig veure i em vaig dir. És el que vull fer. Pesava 17 quilos i crec que més que de segona era de quarta mà». Va ser dur convèncer i explicar als professors de Medicina –em trobava al quart curs– per què deixava aparcada, o millor dit liquidada, la carrera. La nova s’orientaria cap al ciclisme adaptat per convertir-se en una figura mundial, actualment subcampió del món de ruta i contrarellotge, però amb tots els números perquè la plata es converteixi l’any que ve en el més brillant dels ors.

«Si perdo, no em vull veure sol.

ElSergio mira la Mirian. «Si perdo, no em vull veure sol. Sense la meva dona no podria portar només aquest esport». Ella va amb ell a tot arreu. Li prepara els avituallaments. L’acompanya a les sortides i arribades, l’ajuda amb la cadira de rodes, viatgen junts a l’avió i fins i tot Félix García Casas, professional del ciclisme als anys 90 i seleccionador paralímpic, comprèn i veu necessària la presència de laMirian. 

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

«No hi ha gaire diferència en la preparació que pugui portar un ciclista professional tradicional. Surto tots els dies en bici. I punxa com qualsevol altre corredor. Porto una alimentació molt estricta. ¿Una cervesa? Algun divendres, pocs. Però m’he de cuidar i combinar, ara en pretemporada, els entrenaments a la carretera amb sessions a la piscina i el gimnàs, també amb el fisio. I, a més, en els temps lliures m’he de barallar per aconseguir patrocinadors. Tinc l’ajuda del pla ADO (la que reben atletes olímpics i paralímpics amb opció de medalla) i una pensió pel meu accident. Però els viatges i el material són molt cars i la meva especialitat no té gaire visibilitat».

Ara se’l veu a la pista de ciclisme de Sant Boi. Allà pot pedalar sense la bandera que sobresurt de la seva bici perquè els automobilistes el distingeixin a la selva. Voltes i més voltes a un circuit de 400 metres a una velocitat de vertigen amb el Japó com a destinació i la sempre mirada còmplice de laMirian.