El retorn de Froome

El 13 de juny del 2019 va ser un dia fatídic per a Chris Froome. Els accidents, per desgràcia, són imprevisibles i arriben de la manera més inesperada. El moc cau pel nas, llisca cap al llavi, molesta, treu la mà del manillar en plena baixada, a més de 50 quilòmetres per hora. Una ràfega de vent desestabilitza la bicicleta de contrarellotge, amb rodes lenticulars, sense radis i per on l’aire no troba una sortida, i arriba la caiguda. Adeu al Tour, a la temporada i potser a la carrera esportiva del millor ciclista per a grans voltes dels últims anys: quatre Tours, dues Vueltas i un Giro el contemplen.

Froome està cridat a ser el gran protagonista del pròxim Tour, almenys el que centrarà el major nombre de mirades i al qual aspira a una cinquena victòria per igualar els registres de Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Indurain, ja que Lance Armstrong ha sigut esborrat de la història. I el Tour, per més ímpetu que es posi a fomentar un circuit mundial de carreres, el World Tour que va començar la setmana passada a Austràlia, segueix i continuarà sent pels segles dels segles la principal atracció al planeta ciclista.

I forgot how uncomfortable the seat on my TT bike is 🥵😬 #trainingcamp pic.twitter.com/palGlkSNcR

— Chris Froome (@chrisfroome) 15 de enero de 2020

Si guanyes el Tour ho guanyes tot, més enllà de la passió per la terra blanca de la Strada Bianche, de l’esprint de San Remo, dels murs de Flandes, de les llambordes de Roubaix, de les trampes de la Lieja i de les fulles caigudes a la tardoral Llombardia. Fins i tot el Giro haurà de viure de les forces que els ciclistes decideixin reservar per al Tour, per no arribar a la sortida de Niça sense gasolina al dipòsit. I la Vuelta s’il·lumina des de fa anys amb els exàmens dels que busquen aprovar l’assignatura ciclista després del suspens del juliol. O fins i tot d’un Froome, de qui també s’espera que repeteixi aquest any l’experiència que més li agrada; buscar la ruta triomfal cap a Madrid corrent la Vuelta després de la disputa de la volta francesa.

La recuperació

Enrere han quedat setmanes i setmanes de sala d’operacions, hospitals, rehabilitació i els lògics dubtes que es produeixen al tornar a pedalar. Però tal com va fer Alejandro Valverde després de la seva brutal patacada en el pròleg del Tour del 2017, l’últim guanyat precisament per Froome, el ciclista africà vol tornar al tron del regne ciclista i, per més raons que li posi el seu company d’equip colombià Egan Bernal, últim vencedor als Camps Elisis, desitja escalar a la primera plaça del podi de París diumenge 19 de juliol.

En el Tour UEA

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

La presumible guerra a l’equip Ineos serà una constant al llarg d’una temporada que Froome estrena de manera oficial el 23 de febrer en el Tour dels Emirats Àrabs, la primera prova que l’ha de conduir fins a París. Sap que durant els pròxims mesos no només se l’observarà per veure com s’ha recuperat de la caiguda, sinó per comprovar si està en risc la seva direcció de files en el conjunt britànic, davant d’un jove de Colòmbia que té 12 anys menys i que està cridat a ser el ciclista que reculli el seu testimoni com a gran dominador del ciclisme mundial, almenys en les carreres de tres setmanes.

Froome i Bernal, matrimoni o divorci, seran els líders d’un Ineos britànic, l’equip hereu de l’Sky, en què corre també Geraint Thomas, de 33 anys, últim britànic a guanyar el Tour (2018) i segon classificat l’any passat després de Bernal. Froome, si ha tornat, si es prepara per a un cinquè triomf, si dedica tota la seva preparació (s’ha entrenat aquests últims dies a Gran Canària) en exclusiva cap al Tour és perquè el vol guanyar. I això és una cosa que Bernal ha de tenir clara, malgrat que ell també ha renunciat a tot, fins i tot al seu concurs en el Giro, per dedicar-se només a la volta francesa. Però tots dos, l’Ineos i també Thomas, han d’assumir que al primer esglaó del podi de París només hi cap una persona, una cosa que els seus rivals també saben i que poden aprofitar.