Un Tour de França 100 per 100 francès

El passeig dels Anglesos té un sabor especial. Sens dubte, és l’enclavament de Niça més internacional que hi ha. Per allà corren a peu o van en bici centenars d’esportistes populars, aquest dijous, sense anar més lluny. A un costat hi ha la ciutat i a l’altre la platja, de pedres, però amb una aigua d’un romàntic blau turquesa.

S’hi fa esport protegit. No hi ha més remei. És impossible que per la vorera circuli un vehicle que no sigui una bici o un patinet. És el testimoni del 14 de juliol del 2016 quan un terrorista islàmic va matar 86 persones mentre assistien als focs artificials per la Festa Nacional Francesa.

Preparats per a les pujades

No podia ser de cap altre lloc. El Tour finalitza dissabte, en el seu naixement esportiu, al passeig dels Anglesos, igual com diumenge, en la doble cita ciclista pels voltants de Niça. Aquest dijous ja es muntaven els escenaris de la meta. I ahir també, creuaven la línia d’arribada els corredors del Tour entrenant-se amb les seves bicis tradicionals i no amb les especials de contrarellotge, com ha sigut habitual tantes vegades, perquè aquest any no hi ha pròleg ni etapa contra el crono per equips, com l’any passat, a Brussel·les, quan aquesta meravellosa carrera es disputava el mes de juliol.

Ara, si et dius Dumoulin, Roglic, Bernal,Carapaz, Quintana, Pinot, Landa o Valverde (li va molt bé l’etapa de diumenge), saps que el que has d’afinar són les cames per a la muntanya i deixar-te d’històries amb la contrarellotge, perquè aquest any, en un Tour que no travessa fronteres, només n’hi ha una, a un dia de París, i a sobre acaba en una muntanya, la Planche des Belles Filles.

La gesta d’Ocaña de l’any 1971

Per això, ahir, ja molts corredors es van acostar a les muntanyes que envolten Niça perquè diumenge l’etapa ja puja per sobre dels 1.500 metres i perquè al quart dia s’arriba a Orcières-Merlette, on Ocaña li va treure els colors a Merckx, el 1971, en una edició que hauria guanyat de no caure a Menté.

Una placa recorda l’accident del corredor de Conca, en un 2020 on Menté serà protagonista de la principal etapa d’un Pirineu desgraciadament descafeïnat. No és el mateix acabar en un cim que fer-ho després d’un descens. La baixada és un patir. Ja ho deia Jacques Anquetil. Per guanyar el Tour s’ha de pujar amb força i baixar amb prudència, tot i que sempre hi ha algun boig que s’hi juga el bigoti, com l’absent Nibali, a qui per alguna cosa anomenen el Tauró de l’Estret.

El Pirineu, sens dubte, ha sigut penalitzat en un Tour muntanyós com pocs i que només pot tenir un vencedor en la persona d’un corredor en pla alpinista, fins i tot matusser amb la bici de banyes, l’arma ciclista de les contrarellotges.

Es viurà intensament l’etapa 13a, la que va pel Massís Central, 191 quilòmetres pel que denominen, en aquest estrany món d’expressions ciclistes, com a jornada pestosa, cosa que es podria traduir com a carretera cansada, gairebé aberrant, sense una recta, amb un munt de corbes i amb més de 4.000 metres de desnivell acumulat. Una bestialitat, sens dubte.

Les millors escalades

Si el Pirineu flaqueja, no ho fan les muntanyes del Jura, amb el seu monument denominat Grand Colombier, que pujarà per tres dels quatre vessants possibles. I evidentment, hi haurà uns Alps pletòrics, majestuosos, malgrat pujar cims sense història ciclista, si s’exceptua la Madeleine, cita de la jornada 17a, l’etapa reina, la que acaba al Col de la Loze, per sobre de la famosa estació d’esquí de Méribel, amb vuit quilòmetres finals dels que fan caure d’esquena per culpa de trams que arriben fins al 24% de desnivell i que obligaran els corredors, per forts que estiguin, a recargolar-se sobre la bici.

La resistència republicana i aragonesa

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Però és que el comiat alpí, al dia següent,es presenta com una trampa considerable, sobretot al Plateau des Glières, amb 1.800 metres sense asfaltar, i en record als herois aragonesos, exiliats republicans que van morir per la llibertat lluitant contra l’Exèrcit nazi i impulsant la Resistència. El seu record continua viu en aquesta muntanya. I en un Tour 100% francès i que entusiasma ídols locals com Pinot.

Fins i tot, pot ser que no hi hagi etapa cansada, tot i que sí diversos esprints, perquè diuen que al setembre acostuma a fer més vent que al juliol, cosa que pot animar etapes com la que uneix les illes d’Oléron i Ré, amb les ostres sota el mar, el dia més pla del Tour 2020.