El Tour de França roda amb seny

Dos mesos sense sortir de casa. «En la meva vida havia fet tant rodet», acostuma a repetir Alejandro Valverde. Uns altres dos mesos abans de la primera carrera. I quatre setmanes extres fins a l’arribada del Tour, sempre mirant les últimes notícies, els ‘directes’ de les edicions digitals de tots els diaris en què van explicant l’evolució de la malaïda pandèmia. Sempre hi va haver la por que les autoritats franceses decidissin cancel·lar la prova davant un rebrot massiu o un confinament al país.

¿I què et trobes? Unes carreteres impracticables, descensos per les muntanyes que envolten Niça convertits en pistes de patinatge i el risc a una caiguda que a les primeres de canvi envia al ciclista cap a casa. A prendre pel sac la temporada més difícil, més complicada, més estranya i més important de salvar en tota la història moderna d’aquest esport. I si no que l’hi preguntin a Rafa Valls, ciclista que s’havia apuntat al Tour per ser un dels ajudants clau de Mikel Landa quan arribi la muntanya de veritat i no cotes de tercera categoria on arriscar era molt més que una bogeria o una tonteria. Era simplement un acte d’insensatesa i insolidaritat amb la resta de companys.

Victòria de Kristoff, primer líder 

Quan no es pot, senzillament no es pot. No hi ha res a fer. Plovia intensament per tota la Costa Blava. Les platges eren buides, i no per por de la Covid-19, sinó perquè refrescava, plovia i et mullaves. I els cims, boniques estampes, pobles preciosos, aconsellaven qualsevol cosa per transitar per les seves carreteres que no fos anar muntat sobre una bicicleta. I a més per als que van considerar que els corredors del Tour es van prendre la jornada inaugural a la lleugera, com si fos una passejada cicloturista o una caminada, simplement tocar el fre, fins i tot amb els discos a les rodes, era com un senyal que no conduïa a cap altre lloc que no fos a estampar-te contra l’asfalt o a trencar-te la clavícula –adeu al Tour–, com li va passar a Valls. Tots els somnis, les esperances, i en molts casos el risc a millorar un contracte, a fer punyetes. I amb 20 etapes més encara en la ruta cap a París, més necessària que mai aquest any.

I, a més, perquè tots, des de Valverde, el més veterà dels participants, al més valent o espantadís del pilot, sabien que per molt que algú demostrés que els tenia més ben posats que els altres, la primera etapa del Tour 2020 acabaria al famós passeig dels Anglesos de Niça amb un esprint, com així va ser, amb la victòria en aquest cas del noruec Alexander Kristoff, recompensada amb el primer jersei groc de la carrera.

Temps a tres quilòmetres de meta

Fins i tot els jutges van haver de reaccionar. Tant era el perill que van decidir impedir en la mesura possible que un nombre incalculable de ciclistes es llancés a l’esprint. Van agafar els temps a falta de tres quilòmetres. A partir d’aquí només comptava la glòria per a l’etapa  i no per a la general. I a tres quilòmetres es va muntar una de grossa, la pila del greix com diuen els corredors, tothom a terra. Entre ells, Thibaut Pinot – «m’he emportat un bon cop i estaré adolorit tres o quatre dies, però a punt per a la muntanya» – i Marc Soler. El ciclista català del Movistar va caure dues vegades i va creuar la meta amb cops a un genoll. Però, –serveixi com a exemple del comunicat de guerra del primer dia–, és que a l’equip espanyol fins a cinc ciclistes es van accidentar –Imanol Erviti tres vegades–. I així fins a una quarantena de corredors.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Hi va haver un crida a la calma per part de corredors com Tony Martin (Jumbo). Que es deixés de pedalar amb insistència. Ho advertia amb els braços aixecats. No era una dia per fer l’imbècil sobre la bici. Era millor pensar i evitar que més ciclistes com Valls se n’anessin cap a casa i veiessin trencades les il·lusions a les primeres de canvi.

Totes les classificacions a la pàgina oficial del Tour.