Ni és 7 de juliol ni hi és Induráin

El 7 de juliol sempre va ser especial. Era el dia en què tots els corredors del Movistar, abans Caisse d’Epargne, Banesto i en els inicis Reynolds, apareixien a la sortida del Tour amb un mocador vermell nuat al coll. No era un mocador qualsevol, era el ‘pañuelico’, com a símbol del dia de San Fermín i per reivindicar el caràcter navarrès de l’equip fundat per José Miguel Echávarri i l’obra del qual va seguir Eusebio Unzué. 

Als corredors se’ls esperava primer al costat dels cotxes d’equip, després davant l’autobús. Sortien amb el ‘pañuelico’ vermell i es deixaven fotografiar. En aquella època llunyana, és a dir abans del coronavirus, els ciclistes s’acostaven al públic i es deixaven tocar i, sobretot, es guardava la instantània del record; una imatge al costat de Miguel Induráin, Pedro Delgado, Abraham Olano, José María Jiménez, Óscar Pereiro i, sempre, Alejandro Valverde.

Ni sanfermines, ni res

Fins i tot es podien col·leccionar els ‘pañuelicos’ perquè cada any portaven inscrita una reivindicació diferent; des de 1983 fins al 2019. Segurament aquest any no va fer falta ni demanar-los, ni inscriure-hi res, perquè per no haver-hi, ni hi va haver sanfermines a Pamplona, ni Tour el mes de juliol, ni res ciclístic o festiu que pogués animar Induráin  des del seu refugi navarrès.

Induráin ja fa molts anys que va deixar de córrer, i de guanyar, el Tour. L’organització mira d’homenatjar-lo en cada edició. Li dedica sales a les instal·lacions provisionals, però al Miguel això dels tributs mai li ha agradat gens, en absolut. Va tenir una sortida traumàtica –ara que estan de moda les sortides traumàtiques d’esportistes estrella dels seus equips de tota la vida– del Banesto, amb una ruptura de relacions amb Echávarri. D’això fa 24 anys i mai de la vida ningú ha pogut escoltar públicament una queixa d’Induráin. Mai en les comptadíssimes entrevistes que ha concedit ha efectuat una crítica; absolutament res. També és veritat que Echávarri, a part de lamentar com van acabar, mai l’ha criticat.

Va passar el que diuen els futbolistes, el que passa al vestidor, es queda al vestidor. Induráin disfruta, continua disfrutant, corrent en bici i anant a una infinitat de marxes cicloturístiques on continua acabant sempre entre els millors. I quan li agafa per accelerar en un port a la seva estela es forma una cua de cicloturistes que a poc a poc van perdent el contacte amb la seva roda.

El Tour dels emmascarats

‘Pañuelicos’ que diguem tampoc es veuen pel Tour, entre altres coses perquè aquest any la ronda francesa s’ha quedat sense el seu 7 de juliol, però també sense la resta de dies que tenia assignat el seu mes per excel·lència. I els ‘pañuelicos’ han sigut substituïts per les mascaretes. Agrada repetir-ho: és el Tour dels emmascarats.

I a més, si es deixés entrar el públic a la zona acotada de les sortides o les arribades, una cosa que aquest any està prohibida per la lluita contra la Covid-19, els amants del col·leccionisme ciclista farien l’agost recollint mascaretes pròpies i comunes de cada equip i, fins i tot, la institucional del Tour de França.

Col·lecció de mascaretes

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Això és una bogeria. Et trobes amb algú que, discretament, s’abaixa la mascareta per dir allò de «sí, soc jo», perquè de vegades costa reconèixer-nos. Només ens saludem amb els colzes. Els petons, aquests petons que tant agrada fer als francesos sense censura pel sexe, també han passat a millor vida. I és que som els emmascarats, els emmascarats del Tour.

I tant de bo que sigui l’últim que es corri en aquestes condicions perquè d’aquí a uns anys quan veiem les fotos i ens identifiquem amb les mascareta puguem dir «aquesta foto, sens dubte, pertany al Tour del 2020, el que va acabar a París gairebé a la tardor».