Pogacar comença a col·leccionar Tours de França

Pogacar es va coronar al podi dels Camps Elisis, amb la imatge de l’Arc del Triomf al fons, idènticament igual a com ho va fer el 2020, vestit de groc; de blanc, com a millor menor de 25 anys, i amb les llunes vermelles, com a triomfador en la classificació de la muntanya. També, igual que el setembre passat, va guanyar tres etapes: dos de muntanya i una contrarellotge. L’única diferència és que el 2020 només va vestir de groc l’últim dia i ara ho ha fet des de la vuitena etapa, sense tenir cap oposició i molt menys el flagell del seu compatriota, Primoz Roglic, que va tenir la desgràcia de caure a la tercera etapa, va abandonar després i va deixar el Tour orfe de l’únic ciclista apuntat a la carrera que podia posar la victòria en risc a Pogacar. «He donat el màxim en aquest Tour i si em pregunteu quin dels dos ha costat més de guanyar diré que el d’aquest any ha sigut més estressant per tot el que comporta anar tants dies de groc i les preguntes dels periodistes, gairebé sempre les mateixes. Però el resum és que si vols guanyar el Tour cada dia has d’anar al màxim».

Preguntes incòmodes

L’any passat només va atendre els mitjans del Tour un sol dia vestit de groc, a l’última contrarellotge, després de sorprendre el món i tombar Roglic en l’últim sospir de la carrera. El 2021 el seu domini ha sigut elogiat, però també Pogacar ha hagut d’esquivar preguntes incòmodes amb comparacions a Lance Armstrong, per tot allò dolent que suposa el nord-americà per al ciclisme, i fins i tot ironitzar quan el qüestionaven per sorolls estranys a les seves rodes. «Jo ho he viscut perquè quan ets el dominador sempre hi ha gent que et qüestiona pel teu rendiment. És una cosa que forma part de la carrera i, tot i que afortunadament no tots els comentaris sempre van en la mateixa direcció, has d’aprendre a gestionar-los. El que tinc clar és que aquest no serà el seu últim Tour. És un portent, un fora de sèrie i un campió extraordinari a qui li queda corda per a estona», afirma Alberto Contador.

Tres grans rondes ha disputat i a les tres no s’ha mogut del podi amb dos triomfs a París i una tercera plaça a Madrid, a la Vuelta del 2019. I només té 22 anys. «No sé si marcarà una època, però no para de fer passos accelerats. El que sí que sé és que està fent història. Atresora una qualitat evident, però no serà fàcil guanyar el Tour com si no passés res perquè pot aparèixer qualsevol rival que li posi complicat», explica Joxean Fernández ‘Matxín’, el seu director a l’Emirates.

El gran dominador

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Perquè Pogacar no només ha guanyat el Tour, sinó que ha dominat bona part de l’any ciclista amb tres victòries en rondes per etapes més curtes (Tour dels Emirats, Tirrena-Adriàtica i Tour d’Eslovènia) sense oblidar l’impressionant esprint que li va donar el triomf a la Lieja-Bastogne-Lieja. I dissabte serà el màxim favorit als Jocs de Tòquio. «Entrarem en l’era Pogacar, perquè a partir d’ara no només serà el favorit al Tour, sinó en totes les carreres. I, a més, ja és l’abanderat d’aquesta nova generació de corredors agressius, que no es conformen d’anar a roda i que s’han carregat el conformisme dels últims 15 anys en l’anomenat ciclisme d’orellera. Gràcies a Pogacar i a la seva generació, i als nous joves que sorgiran, ens divertirem molt veient ciclisme els pròxims anys», assegura Pedro Delgado.

D’aquí un any, quan es produeixi el part del Tour 2022, a Copenhaguen, Pogacar serà el gran favorit. «Però tampoc ha de descuidar-se, perquè jo vaig viure l’explosió de Fignon. Va guanyar dos Tours consecutius, amb 22 i 23 anys, i després li van arribar les lesions», recorda Delgado. Mai s’ha d’abaixar la guàrdia.