Llora Valverde, plora el ciclisme, plora la Vuelta, plora Espanya

«És com si a un nen li agafes la seva millor joguina i la trenques davant dels seus nassos. Alejandro sent un dolor profund, el conec, el conec bé i aquestes llàgrimes són les llàgrimes de tothom, llàgrimes d’amor i de passió pel ciclisme.» Óscar Pereiro, que en més d’una ocasió ha vist patir Alejandro Valverde, de 41 anys, i que l’ha ajudat en més d’una caiguda, era qui millor podia definir el dolor, el profund dolor, desencant i desil·lusió que patia Valverde quan, a les 16.42 hores d’avui, el murcià va patir una caiguda com la de Marc Márquez, és a dir, derrapant de les dues rodes i, per sort, caient, a la vora d’un precipici, entre dues barreres de protecció que de miracle van evitar una tremenda tragèdia.

El món de l’esport, no només l’afició, sinó el pilot, la Vuelta, va quedar molt tocat, en estat de xoc, al comprovar que la gran figura d’aquesta edició (de nou) havia tornat a caure i, malgrat tornar a pedalar, ajudat per dos o tres companys, va haver d’abandonar, anar a l’hospital, comprovar –¡tant de bo!– que no tenia res trencat i, segur, abans de tornar a casa, passar pel menjador de l’equip Movistar i, dempeus, al mig de les taules, demanar als seus companys que es deixin l’ànima per guanyar aquesta Vuelta.

Ídols caiguts

No fa tant que la meravellosa, petita, forta i equilibrista Simone Biles, la gimnasta nord-americana, va deixar tocats els Jocs Olímpics amb el seu mig abandonament. No fa tant que el Barça, el barcelonisme, tots els culers, van viure un cap de setmana de plors davant la sortida imprevista de Leo Messi. Fa només unes hores que el gran, immens i portentós Rafa Nadal acaba de dir que para, que no pot més pel dolor i que no jugarà a l’Open USA, que es vol curar bé. I de sobte, en directe, just quan protagonitzava un atac, Valverde patina, derrapa i es cola entre dues barreres de seguretat.

I el ciclisme es posa a plorar. I els escapats aprofiten per guanyar l’etapa. I els favorits s’espanten. I el pilot no pedala. I l’helicòpter de TVE intenta veure on és Valverde, on ha caigut, qui l’atén, si torna –que sí, que torna–, però, poca estona després, entre pins, es retira. I apareix el grossot de Chente García Costa, el seu director, que també ha caigut mil vegades en la seva vida i li ofereix el seu cos, el seu immens pit, la seva càlida espatlla dreta perquè Valverde plori mentre l’Espanya ciclista només pensa: «Segueix, campió, dona’ns un any més».

Homenatge fallit

I tot això passa a pocs quilòmetres d’arribar al Mar Menor, on fa poques setmanes es banyava mentre es preparava la Vuelta. I molt a prop de casa. I tot això passa en l’etapa que acaba en l’últim descobriment de la Vuelta, el Balcó d’Alacant, un port, gairebé un camí (asfaltat) forestal, on Movistar dona permís a Carlos Verona, que tampoc és cap nen (28 anys), perquè intenti homenatjar Valverde. I Verona ho intenta, però no pot. Acaba segon.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

«Certament era un dia per intentar dedicar la victòria a Alejandro, sí, és clar, per això he atacat a l’inici del Balcó, perquè sabia que ells eren més forts, però no ha pogut ser», explica Verona, a qui l’australià Michael Storer va guanyar la batalla, tot i que l’espanyol es va imposar al seu altre company de fuga i martiri final, el rus Pavel Sivakov, tots dos de 24 anys, quatre de diferència que, quan les rampes arriben al 20% de desnivell, es nota, es noten.

Era el primer dia de gran sofà. Era una etapa amb fins a sis ports. És la primera setmana de carrera. Aguanten Miguel Ángel López i fins i tot Enric Mas, dubta (i perd distància) Miquel Landa, Primoz Roglic segueix sense equip i ja veurem com entra en la tercera setmana de carrera, però és el dia en què perdem Valverde, perquè Valverde, ¿oi?, és una mica nostre, de tots, com Biles, com Messi, com Nadal, com tants altres déus de l’esport que ens fan disfrutar.