CICLISME

La llegenda del ciclisme femení s’escriu entre llambordes

  • La París-Roubaix, que es disputa aquest dissabte, va marcar el senyal per a la sortida del Tour Femmes i va enganxar més d’un milió de francesos seguint les corredores per televisió.

  • L’any passat la guanyadora es va emportar només 1.535 euros i ara percebrà 20.000 euros, tot i que encara són 10.000 menys que la gratificació que percebrà diumenge el vencedor masculí.

La llegenda del ciclisme femení s’escriu entre llambordes

A.S.O. FABIEN BOUKLA

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Més d’un milió de francesos va seguir per la televisió la primera edició de la París-Roubaix. El 2 d’octubre del 2021 va marcar un abans i un després en el ciclisme femení i va posar les llambordes (tot i que soni a ironia) per a la primera edició del Tour Femmes. Mai més una dona, Lizzie Deignan, vencedora de la primera edició de l’‘Infern del Nord’ femení, cobraria a penes 1.535 euros per la victòria davant els 30.000 que va percebre Sonny Colbrelli, el guanyador masculí, i avui lluitant perquè el seu cor s’estabilitzi i pugui continuar corrent com a professional.

Aquest dissabte, la vencedora de la carrera (l’arribada al velòdrom de Roubaix està prevista per a les 16.00 hores, a través d’Eurosport), s’emportarà 20.000 euros. Encara hi ha diferències en els premis amb els homes. Però les gratificacions femenines ja comencen a tenir un nivell econòmic important amb patrocinadors com Zwift, la plataforma digital de videojocs esportius, que s’ha bolcat tant en la Roubaix com en el Tour.

Canvi i evolució

«El canvi des del 2015 ha sigut brutal. Llavors si et volies dedicar al ciclisme ho havies de compaginar amb una feina o uns estudis. Ara les nostres carreres es fan per la televisió. S’ha evolucionat molt», explica a aquest diari Alicia González, ciclista del Movistar, una de les tres dones espanyoles que aquest dissabte corre a l’‘infern’. «Estem creixent a passos de gegant. Abans les nostres carreres eren sempre ‘boges’. Ara hi ha més tàctica i tot és molt més organitzat», afegeix la seva companya Lourdes Oyarbide, també present a la París-Roubaix. La tercera espanyola que corre la prova és Sandra Alonso, a l’equip Ceratizit.

Precisament aquest equip és dels pocs, a alt nivell, que només aposta pel ciclisme femení, perquè ja és habitual que els grans equips masculins (Ineos seria l’excepció) es bolquin amb les dones. Allà hi ha, a part del Movistar, Trek, Jumbo, Emirates (on corre la mallorquina Mavi García, una de les aspirants al pròxim Tour), DSM, BikeExchange, EF o Cofidis, entre els equips World amb presència en les dues categories.

«El ciclisme femení ha recorregut un llarg camí durant els anys en què jo he estat involucrada. I ha sigut crucial la incorporació de carreres tradicionals al nostre circuit. Ara ja es mouen pressupostos importants i ser ciclista professional comença a ser viable», explica, a preguntes d’aquest diari, Sarah Roy, corredora del Canyon i campiona d’Austràlia el 2021. Es refereix a l’auge, a part del Tour i la París-Roubaix, de carreres com el Tour de Flandes, disputat el 3 d’abril, la primera gran prova femenina que va igualar els premis als percebuts pels homes. Lotte Kopecky i Mathieu van der Poel van rebre 20.000 euros per la victòria.

El cas de la campiona del món

Notícies relacionades

Aquestes gratificacions permeten que hi hagi corredores que, igual com han fet els ciclistes des de temps pretèrits, puguin dedicar-se a preparar una carrera en exclusiva; mateix material, mateixos plans d’entrenament i mateix nivell d’hotels i viatges, quan fa una dècada ells es desplaçaven en avió i elles en furgoneta. Així, Elisa Balsamo, la campiona del món, ha pogut entrenar amb la ment posada a buscar aquest dissabte el triomf al velòdrom de Roubaix. «Per intentar guanyar una carrera com la París-Roubaix he fet un pas endavant en el meu rendiment físic progressant en diverses àrees», explica la italiana en declaracions a l’organització del Tour. «Fa un any vaig acabar exhausta. Vaig caure però vaig voler arribar fins al final». I ho va aconseguir. Va arribar la 57a, a 12 minuts de Deignan.

L’important era creuar la meta, com fos, en un ambient de fred, pluja i un fang relliscós que tombava, una vegada i una altra, a un munt de corredores. Arribaven plorant, entre l’emoció i el sofriment, com els va passar als homes, l’endemà. Aquest any, per fortuna per a elles i ells, no plourà sobre les llambordes de Roubaix. Les dones afronten 125 quilòmetres, amb 18 trams de ‘pavés’, entre els quals els temuts i famosos Mons en Pévèle i el Carrefour de l’Arbre. El mite del bosc d’Arenberg es reserva per al 2023.