Mor als 87 anys Julio Jiménez, ‘El rellotger d’Àvila’

Julio, Julito, l’oncle Julio, com es prefereixi, era molt més que el ciclista que va debutar de forma tardana al Tour per guanyar tres vegades la classificació de la muntanya i arribar segon a París l’any 1967. Jiménez era mestre de corredors, de la petita província d’Àvila que també va veure néixer Ángel Arroyo, el ‘Chava’ Jiménez i Carlos Sastre, guanyador del Tour del 2008.

Precisament, Jiménez havia anat amb uns amics al tren de rentat d’ Arroyo a Àvila i quan van sortir amb el cotxe, no se sap què va passar, possiblement un error amb el pedal perquè era un cotxe automàtic, el vehicle va impactar contra una paret. Julio anava a la part de darrere i va ser el cinturó el que li va causar les ferides que aquesta matinada li han provocat la mort.

Havia sigut testimoni de la brillant època ciclista dels anys 60. Va créixer com a figura quan Federico Martín Bahamontes donava les seves últimes pedalades. Va suar en el pilot junt amb Jacques Anquetil, després el seu amic, Felice Gimondi, Raymond Poulidor i finalment Eddy Merckx. Llàstima que tot l’art que va exhibir a la muntanya, dels millors escaladors de la història, quedés diluït en les contrarellotges, perquè segurament, en cas contrari, tindria en el seu palmarès almenys un Tour, el del 1967, i un Giro, el del 1966, on va ser 11 dies ‘maglia rosa’. «Deixa que un altre equip porti el liderat. No et desgastis tant», li repetia Anquetil. Però Julio no li va fer cas i va perdre la carrera.

Va ser el mateix Julito que va passar primer pel Ventoux, el 1967, el dia que les amfetamines van matar Tom Simpson, i qui va guanyar l’etapa del Puy de Dôme del 1964, el dia que França es va entregar al memorable duel entre Anquetil i Poulidor.

I era el ciclista que es va convertir en mestre de periodistes, tants anys conduint el Mercedes de la cadena SER, al Tour, al Giro i a la Vuelta. «¿On vas?», va preguntar a un periodista novell que acaba d’arribar a Lió, que estava perdut pels voltants de la meta després de la primera etapa del Tour del 1991, després que Pedro Delgado i Miguel Induráin no entressin al tall bo i arribessin endarrerits.

El Mercedes de la SER

Aquell Mercedes que va pujar aquest periodista es va convertir en un formiguer informatiu perquè Jiménez també va recollir José Miguel Echávarri i el va portar al seu hotel mentre el llavors tècnic del Banesto es queixava i lamentava la badada dels seus caps de files en la que després seria la primera de les cinc rondes franceses d’Induráin.

I el que mai oblidava portar a sobre les famoses Gemes de Santa Teresa, com quan va venir a Barcelona per assistir al funeral d’un altre contemporani i amic seu, Miquel Poblet, mort el 2013.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

Passava els hiverns a Alacant fugint del fred d’Àvila, però havia estat fent voltes, una vegada retirat, per mig Espanya atenent els seus negocis d’hostaleria. Fa just una setmana va acudir a la crida de Pedro Delgado, amb el qual van fer una gran amistat, sobretot des que van coincidir com a comentaristes a la cadena SER. Pedro Delgado Blanco, el fill gran de Perico, estava rodant un documental sobre Julito, amb les seves anècdotes i els seus anys de glòria en el ciclisme.

I, per a la posteritat, la seva increïble col·lecció de mallots amb les marques de Faema, Ford, Bic i Kas, llegenda viva d’un ciclisme que Jiménez va practicar com a professional entre el 1959 i el 1969 amb cinc victòries d’etapa del Tour, quatre del Giro i tres de la Vuelta. Però el millor, el millor del millor, era escoltar-lo dècades després recordant les gestes d’un rellotger convertit en mite del ciclisme.