El Tourmalet: hi va haver un temps en què es guanyaven etapes i fins i tot el Tour

Avui, com si fossin els últims de les Filipines o els mohicans del pilot espanyol, només resisteix el Movistar i, és clar, el seu autocar blau és fàcil d’identificar a les entranyes del Tour.

Fa uns dies un corredor professional espanyol, absent, com tants d’altres, d’aquesta edició de la ronda francesa, comentava que no voldria estar a la pell d’Enric Mas, el líder del conjunt telefònic, per la tremenda pressió que ha de suportar. Ell presumeix i com a mínim se l’haurà de creure que se sent per fi content a l’haver arribat aquí com a líder únic d’un Movistar, a causa de la baixa d’Alejandro Valverde que es recupera a poc a poc de l’atropellament que va patir d’un conductor al qual se li van creuar els cables i que després s’ha sabut que es tractava d’un agent retirat de la Guàrdia Civil.

La cita de Valverde

Els enviats especials espanyols, sobretot els radiofònics, ho tenen més clar, ja que només han d’efectuar guàrdia davant la porta de l’autobús del Movistar i no repartir-se i fins i tot córrer com abans d’un lloc a l’altre. Recordo com el 2014, després de la retirada d’Alberto Contador per caiguda, un núvol de periodistes es va reunir al costat del bus del Movistar. Va sortir Valverde i no es va poder reprimir: «Vaja, ara que s’ha retirat Alberto tots esteu aquí».

Dimarts, quan Wout van Aert va aixecar els braços, o més ben dit, va moure les mans com si fossin les ales del seu patrocinador privat, va batre un rècord a l’aconseguir la victòria en solitari a la meta de Calais. Amb el seu èxit es van complir 100 etapes consecutives en grans voltes sense que cap espanyol aconsegueixiel triomf. L’últim ciclista a aconseguir-ho va ser Ion Izagirre en l’etapa de la Vuelta que va finalitzar a l’estació de Formigal (2020).

Si l’estadística elimina Giro i Vuelta i se centra tan sols en el Tour, no hi ha una victòria espanyola des de la que va firmar Omar Fraile, també baixa aquest any, a l’aeròdrom de Mende el 2018, l’ascensió del qual es farà la setmana vinent.

Enric Mas i Mikel Landa

Per posar-ne dos exemples. Mas, al Tour, i Mikel Landa, al Giro, destaquen per ser corredors regulars, que estan sempre en les posicions d’honor de les etapes, amb els millors, però que no són caçadors d’etapa, i els que podrien aconseguir aquests petits botins o no estan aquí perquè encara es troben en període de formació ciclista (noms com Carlos Rodríguez o Juan Ayuso) o s’han convertit en gregaris, paper extraordinàriament recompensat en les nòmines mensuals.

Notícies relacionades

El Tourmalet: o canviem o ens carreguem el ciclisme

Fa 22 anys Induráin va dir prou

Hi va haver un temps en què Óscar Freire ja s’hauria anotat alguna victòria a Dinamarca, en què Abraham Olano o Melcior Mauri haurien lluitat per guanyar la contrarellotge de Copenhaguen i en què Purito Rodríguez hauria intentat seguir l’estela de Van Aert al saltar en una cota de muntanya que li venia com l’anell al dit. I sense citar els cognoms més il·lustres de Miguel Induráin, amb la seva col·lecció de Tour, o de Contador, triomfador i sempre aspirant a dalt de tot del podi de París.

¿Hi haurà victòria espanyola aquest any al Tour? L’esperança no es perd. Enric Mas va respondre en la conferència de premsa prèvia a l’inici de la carrera que no atacarà perquè l’hi demani l’aficionat des del sofà. Només faltaria. Però, sens dubte, una victòria seva, almenys per animar la tertúlia a l’autobús del Movistar, seria una mica així com una joia amb aspiració divina.