El Tourmalet: Vingegaard, amb dues as, no és tan difícil de pronunciar

Vivim immersos en un ciclisme que molts miren de canviar. I fins i tot s’està intentant crear la moda que és tan gran guanyar el Giro com el Tour. La Vuelta viu feliç en el seu món de màgia i de passió. Però només hem de preguntar-nos una cosa. ¿Va haver-hi en l’última volta italiana una sola etapa que tingués un 10%, sent generosos, de la intensitat viscuda aquest dimecres camí del Granon?

Per això, i tot i que soni estrany de pronunciar, tot i que tanta ‘a’ en el cognom surti marcada en vermell a qualsevol document perquè no consta en l’ortografia, ens hem d’acostumar a memoritzar el nom de Vingegaard.

L’experiència de Copenhaguen

A Copenhaguen, d’on va partir aquest Tour, va quedar clar que és un ídol al seu país i que el segon lloc de l’any passat a París va obrir una dosi d’optimisme i esperança perquè Dinamarca pugui guanyar per fi un Tour per la porta gran. Vingegaard va ser aclamat en la presentació d’equips al famós parc Tívoli com ho hauria sigut Miguel Indurain fa 30 anys a Pamplona. I no és una exageració, perquè els crits que es van sentir mentre feia una contrarellotge digna d’un aspirant a la victòria pels carrers de la capital danesa segur que encara ressonen en el silenci de la nit, tot i que allà sigui gairebé sempre de dia.

Bjarne Riis va guanyar el Tour en el nom de Dinamarca el 1996. Va passar a la història com el corredor que va acabar precisament amb el regnat d’Indurain. Però la seva victòria va estar sempre sota la sospita del dopatge. Hi va haver fins i tot uns anys en què el seu nom no va figurar en el palmarès, tot i que després, estranyament i al contrari del que després va passar amb Lance Armstrong, va ser amnistiat.

Ara ja no es parla de dopatge

Un altre danès, el 2007, va estar a punt de guanyar el Tour, però en va acabar fugint per la porta de la cuina d’un hotel de Pau aclaparat pel dopatge quan tenia la volta francesa guanyada. Va ser Michael Rasmussen, avui enviat especial d’un diari de Dinamarca, habitual a la sala de premsa. Ell i Philippa York, anteriorment Robert Millar, són els representants del ciclisme professional entre la premsa escrita internacional que es col·loquen davant d’un ordinador per explicar i interpretar l’etapa per als seus lectors.

Notícies relacionades

El Tourmalet: de Joan Manuel Serrat a Chris Froome

Fa 22 anys Induráin va dir prou

En aquest Tour ja no es parla de dopatge, i els únics positius que preocupen són els de covid. Per això, Dinamarca, com qualsevol altre país, respira tranquil·la, s’abraça al seu nou ídol per empènyer-lo al màxim, tot i que sembla que ell es val per si mateix, si arriba la reacció de Pogacar.

Ara només queda esperar... aquest dijous els revolts de l’Alpe d’Huez, dissabte l’aeròdrom de Mende i la setmana que ve la triple cita amb el Pirineu. Senyores, senyors, tot i que sembli el contrari, això no ha fet re més que començar. ‘¡Vive le Tour!’